Els vells temps

Antics records
gronxen l’enyorança.
Els crido i, atemorits,
s’allunyen vers el lloc on ja res no té nom.
Llavors m’amara una tristesa,
un sentiment de pèrdua,
un desig d’esfrondrar-me en l’oblit.
Si pogués embrancar-me amb els somnis
d’un astre a l’altre,
arrabassant del llac profund de la tenebra
polsims d’un temps ja abrusat…
Aterrar en un món recentment creat,
incòlume,
retrobant els dies, les hores, els minuts
que s’esvaïren
amb el besllum inabastable del crepuscle.

Montserrat Carol és el pseudònim de Montserrat Crusells Truñó. Va néixer a Esparreguera el 1929 i va morir a Barcelona el 2011. Fou una poeta catalana, casada amb Josep Carol, de qui en prengué el cognom literari. Es considera una poeta d’inspiració netament maragalliana. Escrigué poesia des de ben jove, per pura necessitat d’escriure, tot i que mai no va voler participar en cap mena d’acte social o literari.
La seva obra es concentra en quatre reculls essencials: Bon dia terra, bon dia mar (Ámbito literario, 1980), Tristesa de gencianes (Columna, 1989), El funeral del vent (Columna, 1992) i En un indret del temps (Viena Edicions, 2001)