La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de febrer: Conte contat…  Gaudiu-ne!

 

“…per veure-li les dents i les orelles 
al llop eternament insatisfet…”

Tornar és lluny

“sóc l’àvia, i espero el llop 
potser també la meva néta 
si no s’encanta pel camí” 
són durs els contes 
roseguen el dolor quan cuinen innocència 
són fets per espantar, no per somriure. 
m’agraden 
resolen vespres escapçats 
al bosc espès dels dies massa llargs. 
i vull que m’acompanyin fins a l’última lletra 
per veure-li les dents i les orelles 
al llop eternament insatisfet. 
i saber que he fet bé d’entretenir-me, 
badoc de flors i ocells. 
no cal tenir cap pressa, 
som víctima i botxí en el bosc dels contes 

Francesc Garriga i Barata va néixer a Sabadell el 1932 i va morir el 2015 a Sant Cugat del Vallès. Mestre de poetes, amb un estil personalíssim, sense ornaments formals, cerca obsessivament arribar a l’essència del poema. A més d’ajudar a surar noves veus i mons creatius, ens ha fet present el seu món a través de la ràdio i la televisió durant molts anys. 
Ha dirigit la revista d’art FMR i ha viscut envoltat de bellesa i gats.
Ha seguit una trajectòria molt coherent, tot i dècades de sequera literària. Entre els últims títols es troben: Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (Premi Cavall Verd 2012) i Tornar és lluny (Premi Carles Riba 2013). El 2014 va aplegar una selecció pròpia de tots els llibres a Demà no és mai i encara publicà Swing (2015), just al final de la seva vida.

La seva obra poètica completa s’aplega a Cosmonauta (2017). Potser un dels trets formals més identificadors de Garriga és l’ús de les minúscules, fins i tot en els noms propis. Aquesta singularitat, portada a l’extrem a Cosmonauta, fa que només concedeixi una excepció. És en un vers del llibre Ragtime, on apareix la paraula «Déu» en un autoretrat personal i poètic.

 

“…Carregueu-me bé la pila 
que he de fer molta claror,…”

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila 
que he de fer molta claror, 
asseguda en branquilló 
que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca i, tot d’una, 
encenc el meu fanal verd, 
instal·lada prop d’un gerd 
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra; 
si mà incivil em desterra 
i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida, 
i que la mà entossudida 
em torni a encendre si pot.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona 1908-1983. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. Tria la literatura com una alternativa d’evasió de l’entorn clos i decebedor que va patir. Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu. Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l’escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. 
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l’exili on l’autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols.
L’any 1946 comença a escriure poesia lírica i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l’esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
L’any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l’autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.

 

“…Topa de morro en l’esmolada pica 
i recula afrontada… Però torna…”

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca, 
avançant d’esma pel camí de l’aigua, 
se’n ve la vaca tota sola. És cega. 
D’un cop de roc llançat amb mala traça 
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre 
se li ha posat un tel. La vaca és cega. 
Ve a abeurar-se a la font com ans solia; 
mes no amb el ferm posat d’altres vegades 
ni amb ses companyes, no: ve tota sola. 
Ses companyes, pels cingles, per les comes, 
pel silenci dels prats i en la ribera, 
fan dringar l’esquellot mentre pasturen 
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria. 
Topa de morro en l’esmolada pica 
i recula afrontada… Però torna 
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa. 
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca 
al cel, enorme, l’embanyada testa 
amb un gran gesto tràgic; parpelleja 
damunt les mortes nines, i se’n torna 
orfe de llum, sota del sol que crema, 
vacil.lant pels camins inoblidables, 
brandant llànguidament la llarga cua. 

Joan Maragall va néixer a Barcelona el 1860 i va morir el 1911. Fou poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.  Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d’injustícia.   Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d’un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

La temàtica de l’obra de Joan Maragall és molt diversa. Tots els motius eterns de la poesia hi són presents: l’amor, la natura, el cant a la seva terra i a la seva ciutat, llegendes i herois de Catalunya, els elements espirituals; els temes sempre són tractats amb un lirisme directe i primari, expressiu i sincer. La seva poesia passa per diverses etapes però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d’arrel nietzscheana, i el decadentisme.

La seva activitat com a traductor el portà a aprofundir en el coneixement de les llengües, a enamorar-se dels originals i eixamplar cada dia més el camp de la seva visió. Autors com Ruskin, Schopenhauer, Carlyle, Nietzsche i Novalis els va interioritzar profundament. Novalis, però, més que cap altre.

 

“…com Ulisses navegaves
a l’espera d’un retorn impossible…”

Vora l’illa roja        

Vora l’illa roja
com Ulisses navegaves
a l’espera d’un retorn impossible.

Ara l’illa no hi és,
és un istme que
s’endinsa en el mar.

I del teu somni vençut
sols en quedem
tu i jo a la deriva.

Montserrat Abelló i Soler, nascuda a Tarragona l’1 de febrer de 1918, va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2014.  Fou una poeta i traductora. Va traduir poetes anglosaxones com Sylvia Plath. Guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. El 26 de gener de 2018, es va inaugurar la biblioteca de Les Corts que duu el seu nom, escollit per la Taula de Dones de Les Corts per commemorar el centenari del seu naixement.

El 1936 va ser professora d’anglès a València, però el 1939, es va haver d’exiliar a França i també al Regne Unit, on va desenvolupar tasques d’ajut als refugiats;  a Xile, on treballà a l’empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d’anglès a l’Escola Suïssa de Santiago de Xile.