La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de gener: Un camí! Quina cosa més curta de dir! Gaudiu-ne!

 

“…
Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir
…”

Infinits universals

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya’t a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
renaix per a morir, glatir, reviure.
Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

Carles Rebassa, (1977) poeta i escriptor de Palma. Ha publicat els poemaris Requiescat in pace (1998, amb Pere Perelló), Poema B (2006), Els joves i les vídues (2006, premi Ausiàs March de poesia), Pluja de foc (2016) i Sons bruts (2018, premi Carles Riba de poesia).
Amb la seva primera novel·la, Eren ells (2016), guanyà el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler i el Ciutat de Barcelona de literatura catalana.
Col·laborà braç a braç amb Antoni Artigues i la companyia Mag Teatre, a través de la qual escenificaren obres de Joan Oliver, Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa, etc. També ha treballat amb el músic Toti Soler.

 

“…
Res encaixa i tot es mou.
La forquilla pentina el vent,
…”

M’aturo

M’aturo en el punt exacte,
entre la línia recta de l’horitzó
i l’espiral que deixa l’onada.
Lligada als somnis dalinians
clavats a l’orella d’un àngel
dibuixo núvols en moviment
que caminen de puntetes
entre vermells, verds i grocs.
Res encaixa i tot es mou.
La forquilla pentina el vent,
la pluja renta la poma a l’arbre,
el raïm es gronxa de cara al cel,
la brúixola, la tramuntana,
quatre formigues que s’enfilen
per la cama. La vela de barca
m’abriga l’ànima i el vers.

Neus Serra viu a Malgrat de Mar (Maresme) i es mou entre la Garrotxa i l’Empordà. Advocada. Ha publicat el llibre de poemes “Magma. Poemes i cristalls en suspensió” (Editorial Scribo.2020) i un poema al llibre “Dones poetes de la Maresma” (Voliana Edicions. 2021). Col·laboradora del programa de ràdio “Fent Paraules” a Ona Malgrat (2007-2011). Ha estat guardonada en diferents edicions dels Premis Sant Jordi de Malgrat de Mar i finalista l’any 2023 a la Mostra Literària del Maresme. Col·labora amb “Mar de poesia” i amb l’Associació Garrotxa Cultural. 3r Premi Poemestiu 2024

 

“…
I tot es reflecteix, 
ratllat per lleus onades,
…”

Paisatge en un estany

La brisa del capvespre mou l’aigua de l’estany
i fa, d’un arbre sol, el repetit engany
d’un bosc enorme i plàcid que em pren de mica en mica.
La fosca va creixent, la pau es multiplica,
els grills parlen de coses que ja no sé comprendre,
la gespa es difumina en una verdor tendra
i dos estels perforen el cel desentelat.
I tot es reflecteix, ratllat per lleus onades,
a l’aigua de l’estany, on denses nuvolades
d’escuma de sabó congrien tempestat.

David Jou i Mirabent, Sitges, 23 d’octubre de 1953; és poeta, físic, traductor científic i assagista. Ha sigut catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 2018. És doctor honoris causa de la Universitat de Girona.
Com a escriptor, ha publicat una trentena llibres de poesia, alguns dels quals són premiats, una quinzena de llibres d’assaig, a més de tres-cents articles de recerca en revistes especialitzades. Hi ha obra seva traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, polonès, hongarès, rus, italià i búlgar.

“…
Feliç qui sent la claror irreal
del capaltard, qui tot ho té sens pany,
…”

Feliç aquell que sap mirar de lluny…

Feliç aquell que sap mirar de lluny
el món, com fa l’ocell que, tot planant,
veu la terra girar des del llevant
fins al ponent on l’or del cel s’esmuny 
 
i aquell que mai no alça, irat, el puny
per venerar l’orb ídol que, farsant,
prediu pesta i malures sols cercant
de gravar al front dels porucs son encuny. 
 
Feliç qui sent la claror irreal
del capaltard, qui tot ho té sens pany,
qui estima allò que fuig sense deixar rastre, 
 
car tot és viu perquè tot és mortal
i el temps és sols com el secret afany
de qui sens nom navega i sense llastre.

Margalida Pons i Jaume (Palma, Mallorca, 10 de febrer de 1966) és una escriptora, poetessa i professora universitària mallorquina. Va estudiar filologia catalana i filologia comparada en la Universitat de les Illes Balears. A més de la seva obra crítica i d’estudi de la literatura, publicada en llibres i revistes, és autora dels poemaris Sis bronzes grisos d’alba (1986) i Les aus (1988).