La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de maig: Pels segles dels segles. Gaudiu-ne!

 

 

«…L’ull sinistre del gegant
escup l’incendi…»

La dona de Lot

L’ull terrible del Sense Nom
sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall
voraç xuclant l’oblit intens de la pupil·la.
L’àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L’ull sinistre del gegant
escup l’incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l’urc del cos sense llengua.

L’home just sent la Veu que el crida pel seu nom.
Triat, amorosit, encimbellat de cop
damunt l’espatlla de l’Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d’enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S’esgoten el desert i la set i el silenci.

 

Maria Mercè Marçal va néixer a Ivars d’Urgell el 13 de novembre de 1952 i va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998. Fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d’activista política, cultural i feminista. El fet de viure i créixer en un entorn rural fou determinant per a Marçal. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, fou una constant en la seva obra.

En el vessant de traductora, Marçal traduí autors com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire, entre d’altres. El seu primer llibre de poemes, Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema “Divisa”, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

 

«… arribés a imposar-se, 
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp…»

Ulisses

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Ítaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

 

Francesc Parcerisas i Vázquez va néixer a Begues (Baix Llobregat), l’any 1944. Es va llicenciar en Filosofia  a la Universitat de Barcelona i va fer de lector d’espanyol a la Universitat anglesa de Bristol. Va residir a Eivissa i es va dedicar a la traducció.

Ha publicat diversos llibres de poesia: Vint poemes civils (1967, Premi Joan Salvat-Papasseit), Homes que es banyen (1970, Premi Carles Riba), Discurs sobre les matèries terrestres (1972), Latituds dels cavalls (1974), Dues suites (1976), L’edat d’or (1983, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de poesia) i Focs d’octubre (1992, Premi Ciutat de Barcelona de poesia).  
Ha traduït una quantitat important de llibres de l’anglès, del francès i de l’italià, tant al castellà com al català, principalment de narrativa.

El 2015 és guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i el 2018 rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, tots dos en reconeixement del conjunt de la seva trajectòria.

 

«… d’arrels, fulles, membranes, 
úters, iris, saliva, semen…»

La ràfega

T’ho ha dit tantes vegades, Lilith:
Esborra aquest estigma, la marca de la bèstia,
el vent que et neix al pit i et despentina.
Però no pots oblidar el bosc, ni la serp, ni l’arbre,
ni els ulls tristos del Pare.
No pots oblidar. El record batega
a la sang bruta de pinassa i fang.
Ets memòria i ets a la memòria
de la saba d’arrels, fulles, membranes,
úters, iris, saliva, semen.
Et pareixes a tu mateixa una vegada i una altra.
Una mare no les oblida mai, les seves filles.

 

Lídia Gàzquez va néixer a Sant Pere de Ribes, 1978. Viu a Sitges. Va estudiar Ciències de la comunicació a La UAB. L’autora catalana és la guanyadora del Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023 amb L’animal perfecte.  Amb aquest llibre explora la condició humana de manera crua i delicada.

La poeta es capbussa en grans qüestions com l’amor i el desamor, el vitalisme i el buit existencial, sentiments contradictoris amb un diàleg interior i un jo poètic des de diferents punts de vista. El 2019, se li va concedir la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges.

 

«…com un pebrot vermell, com un pinyol 
de cirera vermell…»

Narcís

Estàs enamorat de tu mateix  
com un pebrot vermell, com un pinyol  
de cirera vermell i si no què?  
com una taula de cent vint canals,

com un ruixat que ho devastava tot,  
com un escàndol que ha d’arruïnar  
tot un imperi, com un accident  
de pura mala sort, com el rocam 

filosofal, com l’Ebre cap a Flix,  
com un lleuger vaixell de vela eixint  
del golf, i encara com un gra de sal, 

com escorpins, renecs caragolats,  
vora el camí baladres plens de pols 
i com el gall que gira com el vent. 

 

Enric Casasses Figueres, nascut a Barcelona el 1951, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2020, poeta, rapsode, assagista i traductor. Premi Nacional de Literatura 2012, és una de les veus imprescindibles de la poesia catalana actual i el més conegut dels poetes que, en els anys vuitanta i noranta, va impulsar l’escena poètica contracultural barcelonina fins a convertir-la en una autèntica cultura de recitals de poesia.

Casasses és un dels impulsors de l’obertura de la poesia a les tradicions orals, als muntatges i també a un públic més ampli. Premis com el Carles Riba i l’Ausiàs March de Gandia han suposat el reconeixement per part de la crítica. Segons ell: “Pregunta doble: qui soc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui soc”.