“…
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
…”

El Poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.

El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter i va morir a Vic l’11 de novembre de 2003. Poeta, escriptor i traductor, un dels més populars del segle XX. De família humil, va estudiar a l’escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica, però ja mostrava interès per l’escriptura. Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l’acompanyaria durant més de trenta anys, l’esclerosi múltiple.

La seva obra ha estat musicada per nombrosos cantautors, entre els quals destaquen alguns dels components de la nova cançó com: Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs, i la relació era especialment fructífera amb Lluís Llach.

 

“…
No saps on mena
aquest camí, però els arbres
…”

L’Avinguda dels pollancres

A l’avinguda dels pollancres,
voldries deturar-te a cada passa
i assimilar el soroll del riu,
com assimilen els arbres la llum,
la terra.

Segueixes senyals
que ha fet algú, fa temps, als troncs
i a les pedres.

No saps on mena
aquest camí, però els arbres
ombregen i et preocupes
només de descobrir
les monjoies que et guien
i d’alentir la passa quan el riu
sembla que et crida.

Mai no t’hi aboques:
a tu només et toca
mirar endavant
i estar a l’aguait
per quan arribis.

Laia Noguera i Clofent va néixer a Calella el 1983. És filòloga, poeta, dramaturga, traductora i música catalana; ha publicat els llibres de poesia L’oscultor, premi Amadeu Oller, Fuga evasió, premi Recull 200, No et puc dir res, premi Martí Dot, Triomf, premi Miquel de Palol. També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb Albert Mestres) de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda.

Ha traduït del basc Kirmen Uribe, Miren Agur Meabe, Leire Bilbao i Itxaro Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i Luigi Manzi; del gallec, Xavier Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia Lassaque.

 

“…
tota la tarda és lenta, continguda,
fins que vespreja
…”

Una plaça de Gràcia

Plaça voltada de parets iguals
emmorenides sota del cel gris,
amb arbres minsos vora dels fanals
i amb un balcó petit a cada pis.
Passa una dona amb un cistell. Després
uns infants bruts i cridaners que juguen
a la ratlleta i que se’n van. Res més;
i el vent que mou les robes que s’eixuguen
pels balcons. La remor
tota la tarda és lenta, continguda,
fins que vespreja. Rere un porticó
s’encén el llum. La plaça que era muda
s’anima de la gent
que va cap a sopar. La barriada
es sorolla una mica sota el vent
per dormir-se aviat més reposada.

Alexandre Plana i Santaló (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda, 1940) fou un advocat, crític artístic, poeta i narrador que es pot inscriure al corrent noucentista.  Va participar en les tertúlies literàries de l’Ateneu Barcelonès, on fou mentor d’escriptors més joves com Josep Maria de Sagarra o Josep Pla. Va destacar com a crític artístic en diferents publicacions.

Pel que fa a la poesia, la seva obra s’inscriu perfectament en el corrent Noucentista, amb una poesia sòbria, sense conceptismes ni artificiositat. El seu primer llibre de poemes, Sol en el llindar (1915) encara mostra restes modernistes i es basa en una poesia intel·lectual i meditativa. A Contrabaedecker (1918) evoca líricament ciutats i la història d’aquestes.

 

“…
Ha augmentat la distància 
de les ungles als colzes, 
…”

Ciutat de l’hora baixa

Els peus s’han anat allunyant dels genolls. 
L’horabaixa de l’any que jo vaig néixer 
ha tornat gros, 
s’ha eixamplat fins al límit actual 
de les mans meves. 
Ha augmentat la distància 
de les ungles als colzes, 
del llavis al front, 
de Déu a mi. 
L’horabaixa de l’any cinquanta-dos 
ha guanyat molts cenbmetres de cos 
i ha minvat molts quilòmetres de somni.

Francesca Ensenyat i Seguí (Port de Pollença, 1952 – Inca, 14 de maig de 2009) va ser una escriptora i bloguera pollencina.   Es donà a conèixer amb el poemari Ciutat de l’horabaixa el 1969.

Durant els anys 70 havia estudiat medicina a Barcelona, on es va submergir en el món literari, com també polític, i va desenvolupar una ideologia d’esquerres i independentista. El vincle amb Pollença es va plasmar en el pregó de les festes de la Patrona de l’any 1987.

Va fundar i dirigir entre febrer del 1987 i gener del 1988 la publicació mensual L’Espira i col·laborà amb alguns mitjans periodístics com Última Hora o El País.  A més, va ser una pionera dins el món bloguer amb el seu blog titulat «L’hidroavió apagafocs», on publicava escrits diversos.