Tics poètics: “El meu cos és una casa”, de Irene Solà

Actualitat

El meu cos és una casa

El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l’arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.

Irene Solà va néixer a Malla, Osona, el 1990. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en la investigació artística transdisciplinària en què treballa conflueixen els estudis universitaris i la inquietud per la literatura, que ha estat premiada en diversos certàmens des del 2004, entre els quals destaquen la publicació del conte «L’Ahir es diu Júlia, i l’endemà també», en el recull Aprenents i altres contes, accèssit al XXVI Premi Antoni Bofarull de narrativa i en el 21è Premi Miquel Martí i Pol. 

El 2012 va guanyar el 48è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, amb l’obra Bèstia (Galerada). El jurat del guardó va destacar-ne la poesia «suaument violenta, colpidora i tènue»”, plena d’idees i amb «incorporacions d’objectes aparentment impoètics», en un «univers surrealista molt suggerent i ben sostingut». Bèstia ha estat traduït recentment a l’anglès, Beast, a l’editorial Shearsman Books de Londres. 
El 2017 va guanyar el premi Documenta de narrativa per a menors de 35 anys amb la novel·la Els dics.
És cofundadora amb Francesc Ruiz Abad del fanzín de creació contemporània Vols russos i participa en diversos projectes col·lectius. 

El 2019 va guanyar el Premi Anagrama de Novel·la en català amb l’obra Canto jo i la muntanya balla i amb la mateixa obra el 2020 va guanyar el Premi de Literatura de la Unió Europea, entre altres guardons.