“Si l’un té l’atractiu de la narrativa que no pots deixar, l’altra és el contrapunt: ens ofereix petites joies de set o vuit pàgines”. Són paraules de l’escriptora i actual membre de la junta d’Òmnium Vinyet Panyella durant la presentació, aquesta setmana, dels convidats al ‘Dijous de l’Òmnium’: Xavier Bosch i Monika Zgustova. Ell, periodista reconegut i d’àmplia trajectòria professional, presentava el seu llibre ’Se sabrà tot’, guanyador del Premi Sant Jordi 2009. Ella, escriptora catalana d’origen txec i traductora d’autors com Milan Kundera i Bohumil Hrabal, ho feia del seu recull de ‘Contes de la lluna absent’, darrer Premi Mercè Rodoreda.

 

Narració trepidant

“La novel·la tracta de la manca de llibertat d’aquest ofici amenaçat que és el Periodisme. I de la manca de llibertat, també i encara més greu, de les persones que venen a Catalunya per viure millor i que, un cop aquí, es troben essent extorquides per màfies dels seus propis països i sense poder-ho ni denunciar”. Així situava Bosch el tema de la seva darrera obra, que “parla de la indigència moral en què vivim”. I afegia: “A les Rambles de Barcelona, dones immigrants estan sent obligades a prostituir-se. Això està passant cada nit al costat de casa nostra. I ningú fa res”.

 

Prosa lírica

Monika Zgustova, per la seva banda, va explicar que ‘Contes de la lluna absent’ “parla de petits moments que et canvien tota la vida, per a bé o per a mal”. I deia: “En un moment qualsevol, la nostra vida pot canviar. Des d’ensorrar-se fins a, creient que ets al fons d’un pou, de sobte sentir una música i renéixer”.

Creadora d’una prosa que, en paraules de Vinyet Panyella, és “plenament lírica”, la guanyadora del premi Mercè Rodoreda 2009 parlà també dels seus referents. “D’influències en tinc de dues menes. Com que sóc de Praga, una és la dels escriptors centreuropeus i russos. Tots els autors que he traduït formen part de mi. Kundera, per exemple, és un escriptor que em corre per les venes. I Bohumil Hrabal, sens dubte”, explicà. “Després també hi ha els autors russos que he llegit i rellegit, com Dostoievski i, sobretot, Chéjov”.

I continuà: “L’altra influència és la dels escriptors d’aquí. Jo el català el vaig començar a aprendre als Estats Units, on vaig viure després de marxar a l’exili amb els meus pares. Estudiava català en base a la literatura de dos autors, Vilallonga i Rodoreda. Aleshores vaig voler visitar Barcelona… i em va seduir. L’avantatge de ser exiliat és que el món és com un tauler de joc, pots escollir on viure. I jo vaig triar Catalunya”.

A banda de Vilallonga i de Rodoreda, Zgustova explicà que, un cop a Barcelona, la van marcar d’altres autors com Josep Palau i Fabre, amb qui compartí amistat els darrers anys de la seva vida. O Maria Mercè Marçal, a qui també conegué personalment. “Ella em va ensenyar a treballar d’una forma molt acurada”, explicà. 

 

Calders, Espinàs, Cabré

Xavier Bosch també va parlar dels seus referents. A més de diversos autors estrangers, entre els quals destacà George Simenon o l’italià Massimo Bontempelli, l’autor de ‘Se sabrà tot’ es confessà deixeble de tres escriptors clau en la narrativa catalana: Pere Calders, Josep Maria Espinàs i el recent nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010, Jaume Cabré. “D’adolescent vaig passar unes hores fantàstiques amb la lectura de Calders”, recordà Bosch. “D’Espinàs, juntament amb Soldevila, m’ha interessat molt el seu periodisme, sobretot els articles a la premsa. I de Jaume Cabré em va marcar molt ‘La teranyina’”, explicà.

 

Narrativa catalana

Entre molts d’altres temes, tant Bosch com Zgustova van parlar del panorama actual de la narrativa catalana contemporània. “La indústria cultural catalana té molt bona salut”, assegurà Bosch tot dient que “per primera vegada en molts anys, les llistes de llibres més venuts les encapçalen autors d’aquí”. Menys optimista es mostrà, en canvi, amb l’ús de la llengua. “L’anem empobrint entre tots”, afirmà l’autor de ’Se sabrà tot’. I, a tall d’exemple, explicà: “Un cop, el Quim Monzó em va dir que li havien arribat a demanar per què utilizava el mot ‘tonyina’ si podia dir ‘atun’…”.

Monika Zgustova, per la seva banda, va parlar de les “pressions editorials” com a corresponsables de l’empobriment de la llengua literària. I, en un pla general, va oferir la seva visió com a persona d’origen estranger. “Jo que vinc de fora, observo com dues posicions extremes, en la qüestió del català. D’una banda, veig que es parla amb alegria, amb fruïció, i que és una llengua que adopta molta gent nascuda fora, guiris com jo mateixa. Però, de l’altra, és com si el català no sabés valorar prou el seu idioma…". I conclogué: "A diferència per exemple d’un francès, que està molt orgullós de la seva llengua, al català li falta una mica d’orgull".