El Grup de Bloomsbury, una revolució social

Actualitat

Josep Playà Montaner

Llibertat sexual, feminisme, pacifisme com a gran novetat. Però també altres elements, com la literatura, l’art, la política, la psicoanàlisi o els escàndols, van integrar el projectil que el Grup de Bloomsbury va fer impactar en la societat britànica del final de l’època victoriana. Una autèntica revolució social que també va agafar de ple Marta Pessarrodona quan, a principis dels anys setanta del segle passat va tornar, per tercera o quarta vegada, a Londres per submergir-se en aquest món apassionant.

Precisament per això, perquè Pessarrodona parlés de tot plegat, va ser la invitada d’una nova edició del Club de Lectura d’Òmnium Eixample. L’autora de Virginia Wolf i el Grup de Bloomsbury va parlar d’aquest món fascinant del grup en una trobada a la llibreria Alibri. El seu estudi, a través d’una prosa senzilla i apassionada, ens trasllada al naixement i a l’apassionant desenvolupament d’un grup que, liderat per Virginia Woolf, va trencar els esquemes culturals i socials de la vella època eduardiana, vigents fins aleshores.

Però per arribar fins aquí, calia passar primer per un doble aprenentatge: el de l’anglès i el de Londres. Un i altre van estar sempre imbricats. I Marta Pessarrodona ho explica arran del primer viatge que va fer a la capital britànica: “Quan l’agost del 1967 vaig anar a Londres només sabia un concís Good Morning pels primers contactes. Però amb la ciutat va ser com amb l’amor: ja d’entrada vaig tenir un impacte molt especial.”

Allò va ser l’inici. Els viatges a Londres es van anar multiplicant i la fascinació pel Grup de Bloomsbury va anar en augment, en paral·lel a l’augment del coneixement de l’anglès. El 1972, Pessarrodona ja havia llegit Cambra pròpia i l’Orlando (la més llarga carta d’amor segons el seu traductor al castellà Jorge Luis Borges) de Virginia Woolf quan, en el seu tercer viatge a Londres, va escoltar una entrevista radiofònica a Quentin Bell, nebot i biògraf de Virginia, i va aconseguir un lloc de lectora a la Universitat de Nottingham. Això representava l’inici d’una immersió total en el món dels bloomsburistes.

Virginia Woolf es va convertir en una mena de professora particular per a l’anglès de l’escriptora catalana i en el centre de la fascinació que Pessarrodona ja sentia per aquell grup d’intel·lectuals, alguns dels més destacats del segle XX: escriptors com E.M. Forster, T.S. Eliot, Lytton Strachey, o la mateixa Virgínia; pintors com Roger Fry, Duncan Grant, Dora Carrington i la germana de Virginia, Vanessa; filòsofs com Bertrand Russell; i economistes com John Maynard Keynes. Per citar només alguns dels molts noms que van orbitar en aquell grup singular. “Era un grup multidisciplinar, i això el feia fascinant”, explica Pessarrodona.

Un grup singular en el qual, a diferència dels clubs, per a homes (molts) o per a dones (molt pocs), l’associació era mixta, una novetat històrica: les germanes Stephen (Virginia i Vanessa), envoltades d’un núvol masculí. “Per això -explica Marta Pessarrodona- el Grup de Bloomsbury, en el qual la majoria d’homes eren homosexuals, va començar a ser un insult social.”

La mateixa homosexualitat de molts dels membres del grup (homes i dones) va provocar situacions ben curioses, afavorides també per l’acceptació que tots sentien per aquesta diversitat. Només per citar un exemple, cal tenir present que el pintor Duncan Grant va morir als 93 anys a casa del matrimoni Roche perquè Paul, el marit, li feia de model i d’amant amb permís de l’esposa. I Grant va ser enterrat al costat de Vanessa, germana de Virginia, amb qui havia mantingut una relació!

I què dir de Vita Sackeville-West que, se suposa, era amant de Virginia a més de diverses altres dones, entre les quals Violet Trefusis Kappel, avantpassada de Camilla Parker Bowles, segona dona del príncep de Gal·les, Carles. Una Vita que era néta de la ballarina espanyola Josefa Durán, per la qual Lionel Sackeville-West, el seu avi, va deixar l’esposa i la seva feina de secretari de l’ambaixada britànica a Berlín!

Un món apassionant en el qual la cultura es barrejava amb una vitalitat fora del comú.

I una pregunta sense resposta: com és que el Grup de Bloomsbury, pacifista fins a l’extrem que els seus homes no van participar en la Primera Guerra Mundial, no es va pronunciar sobre els brutals fets que es donaven a Irlanda en la seva lluita per a la independència? En especial l’aixecament de Pasqua de l’abril del 1916 que va fer centenars de morts? Certament hi van dedicar molt poca atenció.