El president d’Òmnium escriu a David Fernàndez des de Soto del Real el 60è dia del seu empresonament

Actualitat

‘Coratge i sort’: carta de Jordi Cuixart a David Fernàndez

(Carta publicada al diari Ara dijous 28 de desembre 2017)

Estimat David,

M’has fet recordar aquella anècdota d’en Thoreau quan un vell amic el va anar a visitar a la presó i preguntà: “Què hi fas aquí tancat?” i ell respongué: “Què ho fa que tu no hi ets?”.

Aquesta és la gran diferència entre l’època del pensador nord-americà i el nostre avui. A Catalunya, avui el compromís és col·lectiu. Units en la diversitat però més units que mai.

Fa dos mesos que entrarem a Soto del Real amb en Jordi. Encara no ens deixen anar perquè diuen tenir dubtes del que podríem fer. És obvi, però, que això no té ni cap ni peus; ells tenen els tancs, un exèrcit i nosaltres, en canvi, unes profundes conviccions democràtiques arrelades en el diàleg i la no-violència. Ens avala la història i 56 anys d’Òmnium Cultural -es va fundar al 1961- no són pocs.

No cal que t’expliqui com agraeixo l’escalf que estem rebent de l’exterior, des del primer dia. La gratitud és infinita i ho visc amb serenor i optimisme. Enamorat del passat, els records es fan presents a cada volta de pati, a cada porta que es tanca al teu darrere, en cada somriure espantadís del nou reclús que acaba d’entrar al mòdul.

Recordo el primer dia que entràvem per la porta del despatx del carrer Diputació 276, juntament amb en Ramon i la Teresa. Allà us hi esperàvem amb la Rita i la Muriel. Temps després, la trobada donaria a llum al naixement del Lliures [projectelliures.cat]. Ho tinc sempre present: gestionar el mentrestant i esdevenir lliure d’exclusió, de pobresa, de desigualtat.

Recordo el dia que em vas dir que a Òmnium ja érem un més i jo em vaig emocionar perquè Òmnium vol dir de tots i només té sentit si hi som tots de debò. 

De fet, ara que hi penso, no ens hem demanat mai res a canvi, però, en canvi, ens ho hem donat tot. Recordo també el dia que et vaig acompanyar al jutjat per haver denunciat les amenaces feixistes que vaig aprendre que és normal que tinguem por. Però també que és molt més important que tinguem molta més esperança.

I així, navegant entre contradiccions, és com seguim avançant i ens reafirmem en els reptes col·lectius: enfortir el sentiment de pertinença com ens ensenya Candel, sense deixar-nos ningú pel camí.

Bell amic, sempre a peu de carrer o a peu de fàbrica, sona Ovidi, amb la Mireia i en Borja, fent uns somriures. Des de les presons, on mai hi ha hagut Nadal, però des d’on res ens privarà, ni avui ni tot l’any, de seguir somiant en un món més just, sense vencedors ni vençuts i on no hi tingui lloc ni l’odi ni la rancúnia.

I ara, a les vuit, quan arribi a la cel·la, trobaré el llibre d’en Gil Matamala sota el coixí, al costat del mocador groc de la Txell que em porta sort. Així doncs, coratge i sort. I una esperança infinita en què aviat ens podrem tornar a abraçar tots plegats.

T’estimo, us estimo… per sempre!

Jordi Cuixart,
President d’Òmnium Cultural