Joan Triadú va néixer fa cent anys (30 de juliol de 1921) en la llar d’una família obrera de la Colònia tèxtil de Can Recolons de Ribes de Freser. Els anys d’infantesa i joventut Joan Triadú els va passar enmig de les grans penúries econòmiques del món obrer de l’època i amb l’impacte de la convulsió emocional que comportà passar, en pocs anys, de la il·lusió de la República i la Generalitat restaurada a una guerra civil i la posterior dictadura.

No foren anys gens fàcils ni per a ell ni pels seus pares, ja que a la situació abans descrita s’hi va afegir, a més, la terrible malaltia, ben present aleshores, de la tuberculosi que el va agafar de ple quan entrava al món dels adults.

Però aquests anys de creixença i maduresa, a pesar de tots els entrebancs que li va tocar de viure, li van servir per descobrir i impulsar el que serien els seus compromisos personals de per vida.

Si l’haguéssim de resumir en pocs mots seria: mestre, estudiós de la literatura i acèrrim defensor de la llengua catalana com a pedra angular de la nació catalana.

I aquests tres compromisos no li van venir ni per tradició familiar, ni per les escoles on va estudiar sinó per una evolució personal en pensaments i actituds. I sobretot per amistats, coneixences i lectures que li obren un món, uns paisatges culturals que ell desconeixia i que el van enlluernar fins a comprometre tot el seu futur a la causa de la catalanitat.

Ell explica en les seves memòries, tant les escrites de jove (16 anys) com de gran, que, per exemple, es pensava d’infant que la llengua que es parlava a casa era un idioma de segona o inferior i que l’important era el castellà perquè el parlaven a l’escola, les autoritats, els homes de negocis, en definitiva la gent important i no el que parlava una família humil que feien de porters de fàbrica al barri de Gràcia de Barcelona.

Aquest canvi es comença a produir quan als 16 anys entra a fer de mestre a l’Escola Ferrer i Guardia de Granollers. Els mestres masculins van haver d’anar cap al front i als nois que havien acabat el batxillerat se’ls va oferir la possibilitat de fer de mestre mitjançant l’aprovació d’un examen. Allí a Granollers donant classe a vailets tan sols 4 o 5 anys més joves que ell va descobrir la vocació de mestre i la importància que l’escola pot tenir per a la formació de nois i noies en matèries tan bàsiques com són estimar la llengua i estimar la literatura pròpia del país. En el seu llibre “Dies de memòria. Dietari d’un mestre adolescent” (1938-1940) exposa de primera mà aquesta evolució cap al descobriment de la vocació de mestre i de l’amor cap a la llengua i la literatura catalana.

Ja més endavant en ple franquisme va cursar Filosofia i Lletres, llengües clàssiques, a la Universitat de Barcelona on trobà la complicitat de bons amics, estudiants com ell, que perseguien els mateixos ideals. D’allí va sorgir la revista clandestina ARIEL d’alta cultura (1945) on hi escrivien, signant sempre, personalitats tan cèlebres com Miquel Taradell, Josep Palau i Fabra, Frederic – Pau Verrié o Josep Romeu. De fet, aquests varen ser els cinc fundadors (que, és clar, també hi escrivien), però hi escrivia molta més gent important: Marià Manent, JV Foix, Espriu, Manel Valls, Rafael Benet, Cirici, Sarsanedas, Miquel Llor, Enric Jardí, Perucho…

Però dos fets, un de negatiu i un de positiu, van permetre a Joan Triadú endinsar-se encara més en el coneixement no sols de la literatura catalana sinó de la literatura universal. El fet negatiu en el seu origen va ser l’esmentada tuberculosi que el va tenir en repòs al Collsacabra, a Cantonigròs, on va poder durant mesos llegir tot i més. I inclús amb un altre convalescent, en Jordi Parcerisas van impulsar el 1944 el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs que durà 25 anys ininterrompudament i per on hi van passar els millors poetes catalans que havien tornat de l’exili o els més joves que començaven a despuntar.

I el segon fet, aquest positiu en l’origen, va ser l’oferiment que li va fer Marià Manent d’anar a la Universitat de Liverpool per fer de lector al departament de llengües romàniques (1948-1950). Allí no sols va poder llegir llibres catalans que a Barcelona eren introbables per estar prohibits sinó que va enllestir dues antologies (de poesia i de contes) que marcarien el futur de la crítica literària a casa nostra i que foren publicats a principis dels cinquanta. De fet, des d’aleshores comença fer col·laboracions periòdiques de crítica literària a revistes com Forja, Serra d’Or, etc.

Ja tornat a Barcelona s’incorpora a fer de professor de literatura a diverses escoles i molt principalment a la Institució Cultural del CIC de la qual fou director tècnic (1963) i és on fundà l’Escola Thau (1963) dins de la mateixa institució.

El dia 11 de juliol 1961 un grup de prohoms i empresaris catalans van fundar Òmnium Cultural amb la voluntat d’impulsar la cultura catalana. En aquest context la protecció de la llengua catalana era un punt essencial i bàsic.

És per això que un dia després, el 12 de juliol, es crea la JAEC (Junta Assessora per als Estudis del Català) fruit d’un acord entre l’Institut d’Estudis Catalans i Òmnium Cultural.

Joan Triadú ja havia començat a donar classes de català al seu domicili particular (Riera de Cassoles, 9 de Barcelona) a partir de 1957 amb la voluntat de formar professor de català que poguessin fer taca d’alumnes arreu. Era una formació de formadors.

També des de la Institució Cultural del CIC a partir de 1960 es van començar a fer classes de català de forma incipient.

Però el desembre de 1963 es clausura per ordre governativa Òmnium Cultural que no es pot reobrir fins a l’octubre de 1967.

Poc després, el desembre de 1968, en Joan Triadú compagina la seva activitat professional al CIC amb la Secretaria Tècnica d’Òmnium Cultural, càrrec d’activitat professional, i rep l’encàrrec de la Junta Directiva d’organitzar de forma expansiva la formació de mestres de català. Catalunya corria el risc que si algun dia l’ensenyament de català tornés a les escoles, no hi hauria mestres preparats per ensenyar la llengua.

Així el 1969 neix la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC) dins d’Òmnium Cultural en un pis de Passeig de Gràcia on es desplega una ambiciosa i exitosa campanya de captació i preparació de milers de professors per fer-los aptes per ensenyar la llengua catalana io començaren a arribar als centres educatius fent classes voluntàries.

Així quan el 1978 es va reincorporar el català a l’escola com a assignatura obligatòria ja hi havia prou professors per cobrir la demanda a les escoles de Catalunya. Aquells 10 anys d’intensa formació de mestres van permetre que un cop restaurada la Generalitat de Catalunya (1980) fos el Departament d’Ensenyament qui assumís aquesta tasca.

La relació de Joan Triadú amb Òmnium fou intensa des d’anècdotes com que durant anys la Junta Directiva es reunia els dimarts en una petita sala de la Institució Cultural del CIC (Via Augusta 205) on la cuinera (sra. Lola) els hi preparava un dinar casolà, o bé més institucional com va ser formar part durant molts anys del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el ser-ne ell premiat el 1992.

Fou clau el paper d’ Òmnium, i més concretament de la Delegació d’ Ensenyament de Català, per, en frase de Pompeu Fabra: “salvar els mots”. Joan Triadú i els seus col·laboradors feren possible l’aprenentatge extensiu de la llengua en una Catalunya que havia rebut una immigració massiva castellanoparlant sense cap contacte amb el català i que hagués creat enormes guetos lingüístics si a les escoles de la conurbació de Barcelona no hagués entrat el català, a mitjans del setanta, per trencar una frontera cultural molt perillosa.

Joan Triadú va deixar molt discurs escrit sobre el català i la seva rellevància en el sentiment de catalanitat i sobretot en el seu rol central i cabdal en la conformació de la identitat catalana, però si ho haguéssim de resumir amb una frase seva que esdevé encara ben actual ara mateix és la següent: “ Només amb la llengua ens sobreviurem”. Tant de bo un dia la plenitud i la irreversibilitat de la presència viva de la llengua catalana als Països Catalans no sigui un desig que passa de generació en generació sinó un fet de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Seria el millor homenatge que podríem fer a aquelles dones i homes que com Joan Triadú no van mai defallir en aquest objectiu que no és cap altre que el que gaudeixen centenars de llengües al món: ser presents i plenament normalitzades a casa seva.

Òmnium Cultural segueix la tasca que el 1963 es va encetar i que encara és tan necessària. 60 anys de feina i d’agraïment a totes les persones que ho han fet possible.

Joaquim Triadú i Vila-Abadal
Sant Cugat del Vallès
Juliol 2021