La polèmica oberta davant la decisió pendent sobre el monument a la Batalla de l’Ebre, erigit amb la intenció de glorificar “Al Caudillo de la Cruzada y de la Paz de España”, segons deia una de les inscripcions retirades els anys 80, ens situa davant d’un debat molt seriós. No hem de caure en la temptació de fixar les nostres posicions en base a sentiments reactius o a respostes poc madurades. Que la deslegitimació del franquisme és una tasca a mig fer no ho diuen només intel·lectuals de reconegut prestigi provinents de diferents sectors ideològics i vinculats a col·lectius que van patir la violència de l’exèrcit rebel aixecat en armes contra una república democràtica i del posterior règim dictatorial del general Franco. Ho diuen també altres veus autoritzades que són senzillament demòcrates (suposant que sigui senzill ser demòcrata) i organismes internacionals com la ONU en diversos informes que ha dut a terme al voltant d’aquesta qüestió.

La situació de desmemòria, deixadesa i fins i tot impunitat que van caracteritzar els anys posteriors a la Transició podrien explicar-se, si és que hi ha explicació possible i mai justificació, per la proximitat temporal d’un episodi tan negre de la història, i en ares d’una estabilitat que permetés la consolidació de la incipient democràcia en un país amb poca tradició de sistemes de govern liberals. No hem d’oblidar que moltes persones van patir també a causa d’aquest silenci eixordador. No podem ser insensibles al patiment dels altres, si volem que els altres al seu torn es solidaritzin amb les nostres afliccions. Ara la democràcia espanyola, tot i les seves limitacions qualitatives evidents,  gaudeix d’una fortalesa manifesta gràcies sobre tot a la seva integració a la Unió Europea. Ha arribat el moment de tancar els serrells encara pendents en qüestió de reparació a les víctimes, de memòria històrica i de recuperació dels drets furtats. La societat catalana és cada vegada més sensible a aquesta necessitat i en l’actualitat l’afronta des d’una visió més llunyana de les posicions ideològiques o emocionals dels primers anys del canvi de règim i més propera a principis universals lligats a les llibertats civils i als drets humans.

Els ciutadans hem de ser conscients de la profunditat del tema que, per fi, ens hem decidit a abordar amb la intenció de cloure una qüestió latent durant dècades, que ha generat episodis recurrents d’una certa tibantor social. La condició de ciutadania ens dóna drets però també obligacions. Si hem de contribuir a una resolució satisfactòria la nostra opinió ha d’estar ben fonamentada,  i per això cal informar-se a fons i obrir-se al punt de vista dels altres, mirant de trobar entre tots els bocins de veritat que puguem encaixar en una mena de puzzle que ens doni una imatge de conjunt el més acurada possible. Estem davant d’una tasca que transcendeix la dimensió local, ja que el debat sobre el franquisme té un radi d’influència que abasta primer tota la península i després al conjunt del planeta, per associació amb altres règims totalitaris de la seva època i també pel, malauradament, intemporal i vigent fenomen dels totalitarismes com a principals enemics dels règims al servei de la llibertat.

Qualsevol acció que es dugui a terme, ja sigui procedimental o executiva, ha de tenir com a premissa la voluntat d’avançar en el procés no conclòs de deslegitimació del règim franquista. Aquest és el marc en el que ens movem i no ho podem obviar. La responsabilitat és massa gran.

Josep F. Moragrega
President d’Òmnium Ebre