L’Antoni Moro ha dividit la xerrada en tres parts, la primera, seguint les possibles fonts del nom d’Ègara que sembla que podem situar per l’epigrafia en el segle II cronologia que també proposa Mossèn Arnella en els seus estudis al segle XVII. També surt esmentat el topònim en un document del segle VII `parlant de la seu episcopal de Sant Pere amb la referència locum Egara.
I, com a curiositat, la possible identificació amb la citació Egosa en l’obra del grecoegipci Claudi Ptolomeu del segle II dC (però cal tenir present que per redactar-la es basava en obres més antigues més que en el coneixement directe de la zona.
 
Sigui com sigui, ens explica l’Antoni, Ègara com a ciutat urbana no ha estat localitzada, del que tenim coneixement són de vil·les repartides pel territori.
 
Les vil·les, algunes documentades de fa més de trenta anys i un parell de trobades recentment, Can Colomer i Can Bonvilar, estaven especialitzades en l’elaboració de diferents productes agrícoles, sobretot vi. En la de Can Jofresa que documenta producció de vi dels anys 14 al 70 aC, i també els forns necessaris per a produir els envasos per la seva comercialització; la de Can Bosch de Basea, situada sota l’autopista, o la d’Aiguacuit on es van trobar edificacions, amb un complex termal i estructures d’emmagatzematge.
 
Finalment ens ha parlat de les necròpolis a les esglésies de Sant Pere i de la que es va trobar a la Fontvella. També hi ha rastres d’edificacions a la Plaça Vella.
 
De les troballes l’Antoni destaca els pedestals epigràfics, especialment els localitzats a l’interior de l’església de Santa Maria on hi trobem una làpida de marbre del segle II que el municipi d’Ègara va dedicar a l’emperador Antoninus Pius en agraïment per haver donat el títol de municipi flavi a Ègara i a l’església de Sant Pere tenim una làpida de marbre del segle II que Grannia Anthusa va dedicar en memòria del seu marit Quintus Grannius, fill de Quintus de la tribu Galèria, primer magistrat d’Ègara i tribú militar.