PERVERSOS CATALANS!
[23/04/2007] A la vigília de Sant Jordi, més de 100 persones s’han aplegat a la sala del Refugi de la plaça de la Vila, a Badalona, per participar en el lliurament dels premis literaris Òmnium Cultural de Badalona. En aquesta edició, ha destacat la participació de les obres de persones de fora Badalona. Entre les obres destacades pel jurat format per Valentí Soler, Imma Casals, Marta Jarque i Maria Teresa Fernàndez i Lurdes Estévez n’hi havia de persones de Lluçà, Tarragona, Igualada o Barcelona. L’obertura del concurs a l’àmbit dels Països Catalans ha estat destacada pel president de l’entitat, Oriol Lladó, el qual, d’altra banda, ha valorat també que el canvi d’emplaçament temporal dels lletraaddictes –del maig a l’abril– també havia estat satisfactori. Prova d’aquest fet ha estat que el lliurament d’aquest any ha estat el més concorregut de tots els celebrats fins ara.En el grup d’adults, Vicenç Ambrós, de Lluçà, s’ha endut els primers premis en les categories de poesia i narrativa per ‘Pròxim Orient’ i ‘El vestit jaqueta de Julieta Valls’, respectivament. Cristian Romero, de les escoles Maria Ward, ha obtingut el primer premi en poesia en la categoria dels més joves per ‘Brevari d’un malson’ i Enric Luque, de l’escola Amor de Diós, el primer en narrativa per ‘Temps mort’.Per altra banda, en la categoria de minicontes han estat seleccionats tres contes. El jurat, format per Joan Serra, Carme Yus, Neus Ronda, Laura Garcia i Blanca Sala, ha destacat ‘L’amor Impossible’, de Paco Rojas per la seva càrrega d’il·lusió; ‘Soledat’, de Joan Seus, per recollir l’essència del miniconte i la ‘Sireneta i el grumet’ de Jordi Lleal, com a miniconte-balada.Totes les obres guanyadores i finalistes seran editades en un llibre, que es presentarà l’any vinent.
És terrible, esborronador, vergonyós! Després de tant de temps denunciant la minorització i marginació social que pateix el català a Catalunya resulta que no, que aquí l’única llengua discriminada és la castellana. Quin greu que em sap! Sembla ser que els ciutadans castellanoparlants viuen a Catalunya sota una mena de règim dictatorial que els persegueix i els obliga (mare de déu senyor!) a entendre els rètols escrits en una llengua que els és estranya. Almenys això és el que es desprèn del documental "Ciudadanos de segunda", elaborat per la productora El Mundo TV, que la televisió pública madrilenya va emetre el passat dilluns de Pasqua.
Com en podem ser tant, de tancats i insolidaris? Quina mena de monstres estem fets, aquests catalans, que ens entestem en aferrar-nos a un monolingüisme provincià i, a més, mirem d’imposar-lo als nostres conciutadans nouvinguts amb l’objectiu d’impedir que progressin i fer-los fracassar en la vida.
I jo, que dec viure als llimbs, ni me n’havia adonat! Sort que el periodisme objectiu i transparent del rovell de l’ou democràtic i plural m’ha obert els ulls.
Avui mateix comprovaré la veritat de tan contrastades informacions. Aniré a comprar el diari i en triaré un entre els que s’editen en català, que si hem de fer cas de la situació predominant que denuncia Telemadrid deuen ser clara majoria, als quioscos de Manresa. De pas, miraré si entre les revistes de divulgació, passatemps o del cor n’hi ha cap en castellà, per deferència a aquesta llengua que segons sembla viu ara mateix discriminada a casa nostra. Si no n’hi ha cap, o bé són minoria, com a ciutadà solidari que sóc, posaré una denúncia al jutjat, on per força m’hauré d’expressar en català, perquè deu ser l’única llengua que coneix la justícia a Catalunya. Després de dinar miraré una estona la televisió, faré zàping i comprovaré que la majoria de canals s’expressen en la llengua de Ramon Llull.
Si vull veure un canal en castellà m’hauré de fer instal·lar una antena parabòlica, suposo. Aquesta tarda aniré al cinema i, és clar, hauré d’empassar-me una pel·lícula doblada al català. La noia que em vendrà les crispetes se m’adreçarà en la meva llengua, perquè sap que si no ho fa l’acomiadaran de la feina per mal educada, i el mateix passarà amb el xicot que, lot en mà, m’acompanyarà fins a la meva butaca. La bossa de patates que
compraré estarà etiquetada en català, i en cap altra llengua. Quina poca consideració! Tornaré en taxi i mantindré amb el taxista una interessant conversa sobre el darrer llibre de Sergi Pàmies.
Demà, m’arribaré fins a alguna població de l’àrea metropolitana de Barcelona i repetiré l’experiment. Suposo que allà, tan de la ceba com són, la situació deu ser encara pitjor. Si hem de fer cas de la tesi que proclama el reportatge, al Prat de Llobregat deuen ser ben capaços d’acomiadar una metgessa si aquesta té la gosadia d’adreçar-se als seus pacients només en castellà… On s’és vist!
|
 |
||
|
|||
