QUINA LLENGUA HEM DE DEFENSAR?
El periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc-Marc Àlvaro, va ser l`encarregat dimarts dia 17 de pronunciar la primera conferència del cicle de Primavera que Òmnium Cultural de Mataró ha organitzat sota el títol Cap un nou autogovern?. Àlvaro, col·laborador de diversos mitjans de comunicació, va desgranar les principals claus de la política catalana i espanyola del moment davant més d’una cinquantena de persones.
Tres hores de castellà a les escoles. En un país normal que reconeix dues llengües a un mateix nivell (si és que una comunitat bilingüe es pot considerar normal, que aquest és un altre debat), en un país que no vol segregar ningú sinó integrar tothom, en un país que fa bandera de la pau social, això no hauria pas de suposar cap problema. Ans al contrari, en un país així hi hauria d’haver un 50% d’escolarització en cadascuna de les dues llengües oficials.
El que passa és que un país així no existeix!
En un país així, quan aniries al cinema podries sempre optar per la llengua amb què vols veure el film (deixant ara de banda la qüestió de les versions originals subtitulades, que sembla que només es reivindiquen quan apareix el debat sobre si cal doblar en català), al quiosc trobaries tota mena de revistes i diaris en qualsevol de les dues llengües, si haguessis d’anar a judici no hi hauria cap problema amb què les diligències fossin en la teva llengua (fos quina fos), i fins i tot els cossos de seguretat (tots) enraonarien indiscriminadament en català o en castellà.
Alguns pensem que una comunitat lingüísticament normal ha de partir d’una llengua pròpia i tendir cap al poliglotisme (és a dir, la capacitat d’usar com més llengües millor), i tot i així acatem el bilingüisme oficial que marca la llei, perquè és allò que el poble ha decidit a les urnes i (sí, sí, nosaltres també) som demòcrates convençuts. Res a objectar, doncs, ara i aquí, amb el fet que tant el govern de la Generalitat com el govern central vetllin per equiparar, a tots els nivells, el català i el castellà.
Res a objectar, entre altres coses, perquè ara mateix si una de les dues llengües pateix un important i greu desequilibri, un procés de minorització que cada dia és una mica més irreversible, no és pas la llengua que es defensa en el decret d’Educació. Si hi ha una llengua que necessita (i tan de bo no hagués de ser així!) que se’n promogui l’ús, aquesta llengua és, sens dubte, el català. L’ús del català s’ha de promoure i defensar amb decrets, amb lleis i amb tots els mitjans democràtics a l’abast dels qui ens governen (i recordem que tant ens governen des de Barcelona com des de Madrid, i que tant els uns com els altres es manifesten defensors de la pluralitat) fins que el seu ús sigui plenament normal.
Ara el sistema educatiu català és qüestionat des de fora, no pels
seus resultats, sinó pels seus mètodes, i les autoritats educatives del país accepten la modificació. Si ho valorem des de la ingenuïtat ho trobarem senzillament curiós, però si abandonem la badoqueria descobrirem que hi ha un bon xic de mala fe. És clar, si un es mira els resultats (i per fer-ho només cal sentir parlar el jovent que acaba l’ensenyament obligatori) s’adonarà que per cada adolescent que té dificultats per expressar-se en castellà (que algun en deu haver, segur) n’hi ha quatre, si no més, que en tenen per fer-ho en català (i alguns d’aquests, a més a més, no l’utilitzen mai). Si és important que tothom tingui una bona competència en castellà (cosa que marca la llei, és cert), com és que ningú clama al cel quan sabem que hi ha nois i noies monolingües i cap d’ells no ho és en català?
Fixem-nos, si no, en les actituds lingüistiques d’alguns joves triomfadors que han seguit l’ensenyament en escoles catalanes i que, a més, són el model dels qui vénen al seu darrere: el Carles Puyol, el Marc Gasol, l’Oleguer Presas o la Beth no tenen cap dificultat en expressar-se qualsevol de les dues llengües que se suposa que han de saber; en canvi, algú sap si el Raúl Tamudo o els Estopa (que han anat a escola en català) tenen cap competència en una de les dues llengües que se suposa que haurien de dominar?
Una hora més o menys de castellà (o d’anglès, o de finès, o de swahili…) no farà canviar res en la nostra societat (el procés de minorització del català continuarà al mateix ritme, ni més ni menys). El que és intolerable, al meu parer, és el valor simbòlic i pervers d’aquesta hora i, per tant, del decret de mínims de l’ensenyament primari aprovat pel govern de l’Estat i admès pel de la Generalitat. Acceptar-ho implica (a part d’una claudicació política, una més!) reconèixer que els nostres alumnes surten més
ben preparats en català que en castellà (la qual cosa és, senzillament, mentida) i que, per tant, el nostre sistema educatiu esta mal plantejat en matèria lingüística, cosa de la qual ens haurien fet adonar aquells que, des de Madrid, vetllen per nosaltres.
I això sí que és greu. Molt greu!
Article publicat a Regió 7 17.02.2007
Més informació:
Racó Català (11.03.2007)
L’Avanç (10.03.2007)
L’Avanç (05.03.2007)
Diaridemanresa.com (06.03.2007)
Escriptor i membre de la junta d’Òmnium Cultural del Bages
[email protected]