Sant Andreu homenatja les dones de la tancada de Motor Ibérica

Actualitat

El dissabte 4 de març la parròquia de Sant Andreu de Palomar va acollir l’acte d’inauguració de l’exposició “La tancada de dones de Motor Ibérica” que forma part del projecte Lluites Compartides.

El dissabte 4 de març la gestora d’Òmnium a Sant Andreu va iniciar l’exposició itinerant del projecte Lluites Compartides “La tancada de dones de Motor Ibérica” amb un acte a la parròquia de Sant Andreu (a on va tenir lloc la tancada de 1976). L’exposició voltarà durant el mes de març i principis d’abril per les principals places de Sant Andreu.

A continuació us deixem una crònica de l’acte, realitzada per l’historiador Pau Vinyes i Roig i publicada a l’Andreuenc i algunes fotografies de l’acte, fetes per Xavier de la Cruz.

Fer memòria i dignitat històrica en aquest país ha costat molt i encara hi ha molt camí per recórrer. Hem hagut d’esperar 40 anys perquè les institucions públiques hagin reconegut com cal les valentes dones de la tancada de Motor Ibérica a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. No és cap despropòsit el reconeixement a la seva presa de decisió en solidaritzar-se amb els seus marits en vaga. Una placa en homenatge a aquestes lluitadores col·locada la primavera de l’any passat, a l’espai recentment obert a tocar de l’església de Sant Andreu, per fi fa justícia.

El passat dissabte 4 de març el temple parroquial andreuenc va reviure un nou episodi de la història contemporània. Una forta emoció va reviscolar per les parets de la parròquia de Sant Andreu de Palomar tot recordant la tancada de les dones de Motor Ibérica del juny de 1976. Unes dues-centes persones van poder gaudir de l’homenatge. Òmnium Cultural de Sant Andreu ha estat la flama que ha encès aquest reconeixement envers les dones tancades i els veïns i les veïnes que s’hi van solidaritzar. En el mateix lloc es va inaugurar l’exposició itinerant «La tancada de dones de Motor Ibérica, juny de 1976», mostra que compte amb la col·laboració del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i de la mateix parròquia, la qual recorrerà els carrers i les places del districte de Sant Andreu durant el març i l’abril.

L’acte va iniciar-se amb un parlament de Lourdes Pinyol, coordinadora d’Òmnium Cultural de Sant Andreu i cor vivent de la commemoració, tot detallant el projecte fet realitat i agraint les persones i entitats que ho han fet possible. Tot seguit, va donar la paraula a la conductora de l’homenatge, la periodista andreuenca Jordina Tarré. La locutora de Catalunya Ràdio va anar enfilant i entrellaçant de forma magistral les diferents parts de l’acte. L’historiador Jordi Rabassa va contextualitzar de forma breu i concisa el relat històric de la tancada així com de l’època en que foren viscuts. Una autèntica lliçó de memòria.

El torn dels testimonis dels veïns i els representants de les entitats que van donar aixopluc logístic a la tancada el vam poder gaudir des de diferents records vivencials. Núria Gispert -aleshores afiliada al PSUC- com activista social i representant de Cristians pel Socialisme va desgranar la solidaritat viscuda des de la societat civil compromesa. Francesc Porret i Jaume Domènech, president i vocal de joves de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar respectivament, van dibuixar el compromís i el suport rebut de les tancades per aquesta entitat veïnal. Els testimonis veïnals van recordar figures com l’abnegada lluitadora Isabel Roig, els mossens progressistes i compromesos Josep Camps i Ignasi Pujades -rector i vicari de la parròquia- i tants d’altres que van posar el seu granet de sorra per tal de fer més confortable el confinament.

Abans de la representació de les autèntiques protagonistes del tancament, es va projectar una pel·lícula gairebé inèdita dels fets. Filmada per en Joan Vinyes, marit de Maria Isabel Roig. Vinyes vivia al carrer de Santa Marta i des del terrat de casa podia albirar part de la plaça d’Orfila i el temple parroquial. El seu fill, l’historiador Pau Vinyes i Roig, va explicar que va ser gravat amagat al terrat i sense ser vist per la policia. En cas que hagués estat enxampat per les forces de seguretat presents a la plaça d’Orfila li hauria caigut un bon ensurt. Però no va ser descobert i va deixar un bon document històric d’aquells dies.

La projecció no té so, ja que es va haver de passar del format de 8 mil·límetres a digital per poder oferir-lo durant l’acte. El públic present va guardar silenci absolut. No es va sentir cap mot fora de lloc. Els assistents van seguir la filmació amb un respecte que a més d’un se li va posar la pell freda d’emoció. Maruja Ruíz i la seva filla Maria Dolores Medialdea van recordar moments de la tancada i del que va significar per a elles. Tal com va deixar escrit a Mundo Diario la periodista Montserrat Roig, les dones van tancar-se en solidaritat amb els seus marits i van sortir solidaritzant-se amb la classe treballadora. Per mare i filla així com a la resta de dones aquella tancada va significar el despertar com a dones. Van aconseguir ser protagonistes del seu propi destí.

Moltes de les dones tancades després van militar al PSUC, en associacions de veïns i sindicats. El 28 de juny, revetlla de Sant Pere i Sant Pau, la policia les va desallotjar sense cap tipus de mirament i contradient el concordat amb la Santa Seu que expressava que les forces de seguretat podien entrar en les dependències eclesiàstiques armats. Unes forces policials derivades d’un govern que desobeïa els mandats amb la jerarquia catòlica. L’església de base començava a independitzar-se moralment i trencava els lligams amb l’Estat franquista.

El poema en recordança a Salvador Puig i Antic, membre del MIL assassinat per ordre del general Franco, va fer emmudir de nou al públic present. Llegit amb veu suau, sentida i punyent per l’actriu Cristina Lanau. Tot seguit, Marina Gay, membre de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural, va posar final als parlaments tot recordant algunes de les lluites compartides d’arreu del país. El cantautor Josep Valcarce va versionar dues cançons de Lluís Llach (Abril 74 i el Jorn dels Miserables) acompanyat per un acordionista per cloure l’acte.

Una petita jornada difícil d’oblidar i un merescut i entranyable homenatge a unes dones i veïns que van trencar cadenes i van fer sentir la veu dels oprimits. La lluita no va servit perquè els treballadors fossin readmesos, però va obrir vies vers a l’esperança per un món millor. Oblidar és buidar de contingut les nostres vides i recordar és dignificar les nostres vides.

Pau Vinyes i Roig.


 

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de permetre't la navegació amb característiques predefinides, el seguiment i anàlisi del teu comportament i la gestió d'espais publicitaris. L'accés i ús del web implica la teva acceptació. Per a més informació, pots accedir a la nostra Política de cookies.