Tics poètics: “L’engany”, de Maria Beneyto

Actualitat

L’engany

Jo soc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també soc terra.
De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra…»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort…
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

Maria Beneyto va néixer a València el 1925. És, sens dubte, una de les veus centrals de la poesia catalana al País Valencià, amb una veu bella i inconfusible. La seva formació és plenament autodidacta. Es relacionà amb Joan Fuster i, epistolarment, amb Salvador Espriu.