Pels camins remorosos de la mar

A l’estil d’Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre

les coses, diu el poeta.

Les coses passen perquè passen,

i l’amor també, igual que elles.

Per què esbrinar principi i fi?

Cal resseguir sens treva algun camí,

no ens podem aturar al mig d’un bosc

i que vingui la nit a acompanyar-nos.

la lluna volta, minva, creix

i es fa rodona.

L’estiu que mor prepara un altre estiu.

El tren que marxa nord enllà

retorna sempre al punt de la partença.

Neixen les flors i l’endemà fineixen,

tornen a néixer perquè és bo que els

cicles s’acompleixin.

I és bo que res sigui sempre igual

però que torni allò que és bo.

Jo em reconec en el bé i en el mal,

perquè tothom és així: igual, divers;

astut, ingenu;

covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;

tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.

Quima Jaume i Carbó va néixer a Cadaqués el 1934 i va morir el 1993, tot i que també va viure a Barcelona i un període de temps breu, a París. Era filla de família humil. L’any 1974, als quaranta anys, va estudiar Filologia catalana i va ensenyar Llengua i Literatura catalanes a les Llars Mundet de Barcelona. La seva poesia, humanista i d’un classicisme mediterrani, reflecteix una gran passió per la mar, les relacions humanes i el paisatge. Quima Jaume comença a publicar passats ja els cinquanta anys.