A casa meva m’han dit que soc boig

A casa meva m’han dit que soc boig

i que tinc molts pardals dintre del cap,

que amb el diable he fet un tèrbol tracte,

i que la màgica i única clau

per tocar el dos d’aquest món del malson

la té un docte i molt savi psiquiatre.

He corregut cap a cal psiquiatre

sentint-me nu com pot sentir-se un boig.

(Tinc ganes de llevar-me aquest malson

que duc celat com un talp dins del cap.)

Potser sí que el frenòpata té clau

i ambdós, bojals, arranjarem bon tracte.

I aquí em teniu, assegut, fent el tracte

amb el savi i molt docte psiquiatre

que vol obrir-me; però no tinc clau

i li dic clar que potser soc un boig.

I ell em fa crits que m’arriben al cap

com els bramuls estèrils d’un malson.

Em pregunta si dormo i tinc malson,

si del treball vull defugir tot tracte,

les idees que surten d’aquest cap

esporuguit —és molt bon psiquiatre—,

i també si comprenc que soc un boig

i ell sols clauer on es guarda la clau.

Josep Planaspachs és el pseudònim de Josep Plana Aspachs, que va néixer a Berga el 10 d’agost de 1953. És un poeta i traductor que viu a Barcelona. Ha estat guardonat amb el premi d’Òmnium Cultural Granollers el 1992 per “Els ulls clucs”, el 1997 per “Manila 51”, i el 2001 per “Mandra” (Poemes de Roc Espit)