“[…] Resulta que amb la companyia de Núria Espert han vingut a Buenos Aires Xavier Romeu i la seva muller, l’actriu Maria Jesús Andany, i aleshores hem aprofitat la seva estada ací per tal que ens fessin unes xerrades a l’Obra […] Respecte a la teva obra de teatre, pensem gravar-la en cinta magnetofònica i, si queda bé, te l’enviarem. Precisament una de les noies que hi treballa és argentina, sense ascendència catalana, i pel setembre  vindrà a Barcelona per radicar-s’hi i continuar fent estudis històrics. Ja he escrit en Manent per veure quines possibilitats hi ha per aconseguir-li alguna beca o bossa de treball o, si més no, la vinculació adient perquè tingui accés als arxius històrics, etc. Es diu Patricia Gabancho i t’anirà a veure, també, naturalment, car també és una “fan” teva […]”

 

Carta de Jordi Arbonès a Manuel de Pedrolo del 10 de maig del 1974 des de Bernal, Argentina.

 

Sis mesos més tard, Albert Manent escriu a Jordi Arbonès (4 de novembre del 1974): “[…] No m’ha telefonat -que jo sàpiga- la Patricia Gabancho”.I a final d’any (31 de desembre) Jordi Arbonès escriu a Albert Manent des de Buenos Aires: “[…] Quant a la Patricia Gabancho només he tingut noticies indirectes, però sé que esperava obtenir una bossa de treball o beca per a prosseguir els seus estudis sobre la nostra història. Suposo que ha canalitzat les coses a través de Xavier Romeu, a qui va conèixer a Buenos Aires”.

 

Segurament, aquestes són de les primeres noticies que es van tenir a Catalunya de la Patrícia Gabancho, protagonista del col·loqui homenatge que el Club de Lectura d’Omnium Cultural va dedicar, el dijous 15 de març,  a la malaguanyada escriptora, historiadora, activista i, especialment, independentista a la llibreria Alibri. També va ser la primera vegada que el Club dedicava una de les seves sessions a un escriptor mort, però quan es va programar la trobada, la Patrícia havia acceptat participar-hi amb entusiasme. Ningú no sospitava el fatal desenllaç al cap d’uns mesos.

 

Per això he trobat adient començar la crònica d’aquesta manera. Establint l’inici de la història. Des del nostre punt de vista, perquè aleshores la Patrícia (Buenos Aires, 1952) ja tenia 22 anys.

 

La taula del col·loqui, important: Maria Dolors Sàrries, fundadora de la editorial Meteora, que va editar alguns dels llibres més exitosos de l’escriptora, i amiga personal i confident de la Patrícia; Joan Josep Isern, periodista i crític literari; Jordi Casassas, historiador, catedràtic a la UB i president de l’Ateneu Barcelonès; i Agustí Pons, escriptor i periodista que es va encarregar d’introduir el col·loqui i d’actuar de moderador.

 

No teníem l’escriptora que ens hauria pogut explicar de primera mà el desllorigador de la seva producció i els seus sentiments davant la realització de l’obra. Però teníem una taula que ens podia donar moltes pistes sobre l’evolució de l’escriptora, dels seus sentiments i del seu temps. Realment, aquesta no era una situació normal, com tampoc no és normal el present polític que ens toca viure, amb empresonats, exiliats i la dura i partidista aplicació de l’Article 155, concretada de nou aquell mateix dia amb un important registre de la Guàrdia Civil a la seu d’Òmnium.

 

He parlat dels inicis catalans de la Patrícia i ja en surt un nom, el de Xavier Romeu, escriptor, professor i polític marxista independentista que va tenir una gran influència en la jove Gabancho. Com ella, també va morir jove, encara més jove, a causa d’un accident de trànsit als 42 anys. Romeu va ser decisiu en la vida de la Patrícia i no només políticament. Ella ho va deixar clar en una entrevista a Josep Guia el 7 d’abril del 2016: “El Xavier i jo vam tenir un affaire molt bonic. Intens i breu. No sé quin impacte real li va provocar a ell, a mi em va flipar molt.” Entesos. “Era un home guapo i a la Patrícia li agradaven els homes guapos”, afirma Maria Dolors Sàrries.

 

Joan Josep Isern rebla que, en un article relativament recent a Presència, Isabel-Clara Simó afirma que Xavier Romeu va ser el detonant de la vinguda de la Patrícia a Barcelona. Fins el punt que, en la seva novel·la autobiogràfica La néta d’Adam, ell té el paper de Pere.

 

Isern explica que Romeu va situar Patrícia Gabancho en el “moll de l’os” del panorama literari català. I ella ho va aprofitar. En el seu llibre Cultura rima amb confitura. Bases per a un debat sobre la literatura catalana, “Gabancho s’empara sàviament en uns personatges (Castellet, Comadira, Moles, Monzó, Pi de Cabanyes…) amb els quals i a través de les seves converses va trenant un panorama de la cultura catalana. Va ser un llibre d’impacte”, assegura el crític. “I tant!” confirma Agustí Pons, que explica: “Gabancho tirava la pedra i Castellet amagava la mà”, en referència a l’atac que el llibre suposava a la política cultural del conseller Max Cahner, de qui Pons era cap de gabinet. Pons reivindicava el dret a dissentir com a element d’enriquiment.

 

Continua Isern: “Dos anys més tard escriu La rateta encara escombra l’escaleta. Cop d’ull a l’actual literatura catalana de dona, en el qual torna a emparar-se en un seguit d’escriptores (Marçal, Riera, Oliver, Pessarrodona, Roig…) per teixir la seva visió de la literatura catalana.”

 

En els dos llibres hi figura la generació dels escriptors dels 70 que van conèixer, encara en vida, els grans mestres: Foix, Espriu, Fuster… I afirma Isern: “ Amb aquests dos llibres Patrícia Gabancho en va tenir prou per esdevenir un personatge molt peculiar i sense gaires precedents en el nostre univers literari. Tan peculiar era, que el 1983 el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs va decidir que en cada relat del seu tercer llibre – Negra i consentida – s’esmentés, com a figurant o com a protagonista, un personatge fix denominat Patrícia, la tanguista.” El crític va fer servir el personatge per titular la necrològica de l’escriptora i jo l’aprofito per encapçalar aquesta crònica.

 

Maria Dolors Sàrries, editora i amiga personal de la Patrícia, en fa un retrat més íntim mitjançant algunes anècdotes. Així, quan va venir l’èxit amb El preu de ser catalans (2007, 17.000 exemplars), “la Patrícia em va dir “ara seràs la meva secretària personal i em portaràs l’agenda”. No hi va haver res a fer. “Va ser horrorós i vaig fer el que vaig poder”.  I continua: “A llarga distància, la Patrícia tenia un caràcter molt fort. Penseu que ella i la Pilar Rahola eren les úniques que havien aconseguit fer callar en Josep Cuní!”
 

“Però a distàncies curtes – explica Sàrries- era una persona molt sensible, molt vulnerable. Si li agradava un home, no parava de fer-me consultes i explicar-me com se sentia. Sempre duia camises blanques i a casa seva en tenia moltes. “Són les que queden millor a la pantalla de televisió, em deia.”

 

“Tenia una gosseta, la Dina,  que treia a passejar cada matí i cada tarda. I durant aquests passejos amb el gos no parava de trucar-me. Entre altres coses em va explicar la seva vida a l’Argentina. Va tenir molt mal viure amb la malaltia de la mare i quan aquesta va morir va quedar molt marcada.”

 

Pel que fa a la producció literària explica: “Des de l’editorial la vam empènyer a escriure una novel·la, i la va fer. Però quan la vaig tenir a les mans vaig veure que es notava massa que venia del periodisme i l’assaig i que calia refer moltes coses. Ens vam enfadar, perquè no va entomar bé la meva crítica d’editora. Finalment la va arreglar i va guanyar el premi Prudència Bertrana amb La néta d’Adam. I va venir a l’editorial a donar-nos les gràcies.”

 

Jordi Casassas narra que l’aventura ateneística de la Patrícia va començar el 2013 amb la idea que presidís una candidatura que es coïa a l’Ateneu. Però un problema amb els estatuts de l’entitat respecte al temps de residència del candidat ho va impedir. Van pensar amb Casassas com a president i ella va poder ser vicepresidenta primera.

 

Explica Casassas sobre l’escriptora: “Penso que, en primer lloc, la Patrícia era bona amb la seva capacitat de treballar en equip. En segon lloc, també ho era en el seu coneixement a fons de la cultura catalana, cosa que li va permetre dissenyar la política cultural de la casa. I, finalment, en tercer lloc cal destacar el seu compromís amb el dret a decidir, que la va permetre contribuir a la taula de Barcelona pel dret a decidir.” “En aquest sentit cal destacar la seva preocupació per Barcelona (va iniciar el projecte de la càtedra Barcelona) i per Joan Maragall, de qui va comissionar una exposició i en va fer una inauguració de curs a l’Ateneu.”

 

I continua: “Era una persona molt disciplinada, que li agradava treballar en equip i que va tirar endavant el que en deia el Debat de guàrdia, que es feia cada mes sobre atacs a TV3, model de turisme, la nova forma de fer política, etc.”

 

“Sempre havien parlat en català, que ho feia molt correctament. En canvi, en castellà, tenia un enorme accent sudaca, porteño..,. Tenia un caràcter molt fort i sovint saltaven espurnes, però sempre en la bona direcció.”

 

Tal com Agustí Pons va llegir en la seva introducció, “Tots els que vam tenir ocasió de parlar amb ella, molt probablement coincidirem en afirmar que la Patrícia no era un personatge fàcil, sinó tossut i vehement, que defensava els seus punts de vista literaris i ideològics amb un desacomplexament sovint inhabitual en el nostre país. Per això mateix era admirada, seguida per molts lectors i, en ocasions, temuda i tot.”

Crònica escrita per Josep Playà Montaner