[19/11/2004] Hèctor Bofill va convertir la sala de destil·lació de l`Anís del Mono en una vibrant -per polèmica i interessant- aula en la qual el poeta, novel·lista i assagista, que és, de ple dret, un dels anomenats `imparables` de les lletres del país, va reivindicar una nova literatura catalana. Aquesta ha de néixer d`un relleu generacional, però també, i principalment, ha de ser fruit d`una revolució en els continguts, que han de ser incòmodes i, sobretot, han de tenir una major dosi d`ambició. `La literatura ha de ser impertinent`, va remarcar. La de Bofill era la penúltima sessió del cicle El Desconcert de la Literatura, inclòs dins la 54 edició de la Nit de Santa Llúcia. Bofill completava, en certa manera, la xerrada que el mes de maig passat va fer, també convidat per ÒC, a Can Casacuberta sobre el seu assaig `La independència i la realitat`, una xerrada centrada aleshores només en les qüestions jurídiques i polítiques. La conferència de l`Anís del Mono la va dedicar a la literatura, exclusivament, tot agraint que després d`un any de parlar més de lleis que de lletres `algú m`hagi convidat a parlar de llibres`. Bofill, no obstant, va advertir que `la meva manera de veure la literatura també és molt política`. Literatura i pujolisme En efecte, l`autor badaloní va associar la literatura de les dècades dels vuitanta i els noranta amb el fictici oasi polític que va representar el pujolisme. Va descriure la literatura d`aquell moment com a poc combativa -parapetada molt sovint rera un còmode vel d`ironia, a la manera d`un Quim Monzó o bé absent, a la busca d`un món perdut, en la línia de Jesús Moncada-. La poesia tampoc es va escapar de la crítica de Bofill: excessivament esteticista, en alguns casos -va citar el nom de Narcís Comadira-; o bé excusant un compromís més valent, rera noves versions de la poesia de l`experiència -Joan Margarit- o rera neovanguardismes menys transgressors del que es pensava -Enric Casasses-. Bofill va destacar, abans d`introduir la irrupció dels `imparables`, sens dubte un dels moments més esperats de la vetllada, les aportacions de Miquel de Palol -alhora de connectar amb la literatura filosòfica o les tradicions d`alta cultura europea-, de Jordi Coca -introduint una visió inquietant de la novel·la- i del badaloní Julià de Jòdar -de qui va parlar amb termes molt elogiosos, tot remarcant la seva lectura autènticament crítica de la història recent. Palol, Coca, De Jòdar i Màrius Sampere i Bartomeu Fiol (aquests darrers en poesia) són els responsables del trencament de l`oasi, segons Bofill. Els imparables I aquí és on va introduir els imparables, dels quals forma part a més de Manel Forcano, Sebastià Alzamora… Ells aprofiten les aportacions dels Palol i els Sampere per bastir un discurs que va més enllà d`un fenòmen generacional. Certament, responen a un mateix grup d`edat -van viure el final del franquisme però es van fer en la democràcia; són fills de la immersió lingüística-, però `ens aplega la consciència que representem la renovació. Ho farem més bé o més malament, però ningú ens pot negar que juguem aquest paper. La literatura espanyola feta a Barcelona no té un moviment com aquest, i això, fa por`. Altres reflexions sobre el fet literari -dels dards de Bofill tampoc se`n va escapar ni la crítica ni el sector editorial- i l`accent que va posar sobre les obres de Masdeu, Joan Duran i Laia Noguera -els post-imparables, va dir sorneguer- van cloure la xerrada. David Gómez, de la llibreria Al Vent, va presentar la Conferència. La setmana vinent, serà el torn de Carme Riera, dimecres 24 a la Biblioteca de Can Casacuberta; i de Pep Mita, dijous, 25 de novembre, a l`Anís del Mono.