‘DESCONNECTANT’ el passat 16 de març: “Les lleis de transició cap a la República catalana”

O com Josep Ginesta ens oferí una visió intel·ligent i veraç sobre el nostre futur sistema de protecció social

El passat 16 de març vam continuar, amb el suport de l’ANC de Sant Cugat, el cicle de xerrades ‘DESCONNECTANT’ amb en Josep Ginesta, Secretari general de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat de Catalunya, i el periodista de Nació Digital Roger Tugas. La Natàlia Figueras, finalment, no ens va poder acompanyar a la taula.

L’exposició d’en Josep Ginesta, acompanyada molt perspicaçment per les inquisicions i els apunts d’en Roger Tugas, ens va il·lustrar el pobríssim marc de protecció social de què disposa Catalunya en l’actualitat i com, esdevenint un estat independent, es poden assentar les bases d’un sistema just i equitatiu.

Us resumim les consideracions que es van exposar a la taula per part dels seus dos integrants:

Serveis socials

El % de despesa que l’Estat espanyol destina a la protecció social és notablement inferior a la que destinen els països de la UE. És de l’ordre d’un 7% del PIB respecte de la mitjana d’aquests països.
Catalunya no disposa de capacitat per fer lleis ni recaptar recursos per atendre les necessitats socials bàsiques (ensenyament, sanitat, pensions, i serveis socials). La despesa ens ve definida pels Pressupostos Generals de l’Estat i el Sistema de Finançament de les Comunitats Autònomes. La Generalitat tan sols recapta un 10% (aprox.) dels impostos aportats per Catalunya.
Estem infrafinançats i patim dèficit fiscal (16.000 M €/any). Per aquests motius ens cal endeutar-nos amb l’Estat acudint, necessàriament, al finançament del FLA.
La Generalitat no té capacitat legal per crear impostos que permetin alleugerir eficaçment aquesta situació i quan en promou algun, freqüentment, és anul·lat pel govern central i el Tribunal Constitucional.
La dependència del finançament dels serveis socials és absoluta.

Pensions

Cap país europeu ha deixat de pagar les pensions. No és acceptable afirmar que un país com Catalunya, amb un nivell de creació de riquesa per càpita superior a l’espanyola, no podria pagar les pensions. És contrari al sentit comú.
Reduir l’anàlisi de la viabilitat futura de les pensions a l’anàlisi de l’evolució del Fondo de Reserva de la Seguridad Social és una forma miop d’enfocar el tema. L’evolució d’aquest fons durant els últims anys, des del 2011, ha significat passar d’un saldo positiu de 68.000 M € a deixar-lo a zero, o en negatiu, en acabar l’actual 2017.
L’element central que condiciona el nivell i la viabilitat del pagament de pensions és la capacitat de creació de riquesa i el seu repartiment equitatiu. No haver de finançar un atur com el que tenim és un factor important. Cal tenir present que l’atur es finança amb impostos, no amb cotitzacions, tot i que la baixa de treballadors per atur afecta la recaptació de cotitzacions. Catalunya té percentatges d’atur inferiors al de la resta de l’estat.
El dèficit anual actual de la Seguridad Social, en el conjunt de l’estat, és de l’ordre de 15.000 M € (2016) i és previst, en cas de seguir pel mateix camí, que en el termini de dos anys arribi als 18.000 M. €.
Duran el 2017 Catalunya quasi podria finançar les seves pensions amb les aportacions per cotitzacions. La resta de l’estat no pot dir el mateix, ja que és on s’origina el dèficit.
El Fons de Reserva de la Seguretat Social és únic per a tot l’estat, inclòs Euskadi i Navarra, que disposen de règim fiscal propi.
En un entorn de robotització, de creixement del nombre de jubilats respecte de la població activa i l’allargament de l’esperança de vida, caldrà finançar les pensions amb impostos que complementaran les cotitzacions aportades pels treballadors en actiu.
Caldrà obrir la possibilitat de complementar el sistema actual de repartiment amb aportacions per capitalització individualitzada, garantida per l’estat, o pactada amb entitats privades.

El dia D+1

L’estat té l’obligació de pagar les pensions als seus jubilats.
L’administració que ingressi les cotitzacions serà la que haurà de pagar les pensions.
El pagament de les pensions no està condicionada per la nacionalitat del perceptor o pel seu lloc de residència. Un espanyol pensionista resident a França cobra la seva pensió a França i un marroquí jubilat, que ha cotitzat a Espanya, cobra la seva pensió independentment d’on resideixi.
Si l’estat espanyol es vol deslliurar de l’obligació de pagar les pensions als ciutadans de Catalunya, li caldrà establir un pacte amb el govern de Catalunya per tal que aquest assumeixi aquesta responsabilitat, en les mateixes condicions, i acceptar que les cotitzacions les ingressi la seguretat social catalana.

Finalment, i esperant que les dues primeres xerrades del Cicle us hagin estat de profit, us animem a acompanyar-nos a la darrera que celebrarem aquest dijous 30 de març a les 19.30 h a l’auditori de la Casa de Cultura sota el nom “La hisenda pròpia: la clau de la caixa”. Ens acompanyaran en aquesta ocasió la Marta Espasa, Professora d’Hisenda Pública a la UB i Roger Torrent, diputat de Junts pel Sí. Moderarà l’acte en Jofre Llombart, sotsdirector d’El Món a RAC1.

Us hi esperem!!