Històries en la història

Josep Playà Montaner

Francesca Satorra, la remeiera i llevadora barcelonina que, el segle XIV, volia ser metgessa i cirurgiana va protagonitzar la darrera trobada del Club de Lectura d’Òmnium Eixample a la llibreria Documenta. Laia Perearnau, l’autora de Francesca de Barcelona, premi Nèstor Luján de novel·la històrica, va fer una llarga capbussada en les històries, reals i novel·lades, d’aquesta heroïna de la Història de la ciutat.
Com va sorgir tot plegat?

Explica l’autora: “Durant la pandèmia vaig tenir temps suficient per a meditar. He estudiat Història i volia fer una novel·la amb una dona de protagonista i durant el segle XIV. Vaig trobar el cas d’una dona molt interessant en un llibre de Teresa Vinyoles (Les barcelonines a les darreries de l’Edat Mitjana), que la descrivia com “una dona molt popular per exercir la medicina i la cirurgia”. Era la Francesca Satorra que va ser multada dues vegades, la segona pel rei Joan I, per exercir de metgessa. Però, tot d’una, el 1394 el rei li va atorgar la llicència. Aquest canvi em va encuriosir i vaig decidir que seria la meva protagonista. Pràcticament no hi havia informació, però vaig descobrir que la Francesca havia ajudat la reina a parir i això li va permetre obtenir la llicència per treballar de metgessa.”

I continua: “Tot el que trobeu al llibre ho he tret de documents de l’època. En aquell temps, les dones tenien moltes limitacions, entre les quals la d’exercir la medicina.” Però ella s’imaginava la Francesca com una dona molt lluitadora i la va voler relacionar amb la comunitat jueva, dipositària de la saviesa en matèria de medicina.

En aquest sentit, al llibre, hi ha un intercanvi entre el jueu Astruc Benevist i Francesca. Ell li ensenya els grans llibres de medicina i ella el poder de les plantes i la saviesa ancestral.

Afirma Perearnau: “Volia retratar la simbiosi entre aquesta saviesa antiga i la ciència que arriba a Europa per mitjà dels àrabs i de la qual els jueus són dipositaris. Són ells qui permeten l’accés a la cultura, als clàssics grecs i llatins que ens arriben, mitjançant les traduccions àrabs, per accedir a la ciència i al coneixement. Si Francesca havia de descobrir-la, de qui millor que dels jueus, que també viuen marginats, tancats al call i amb un antisemitisme brutal. Els escrits que apareixen al llibre els he trobats en inventaris d’època.”

El llibre està “carregat de ficció”, però la majoria de personatges que hi surten són reals. Perearnau remarca que, com a historiadora, l’interessen molt les històries de la vida quotidiana i com a guionista admet que és un llibre molt visual i cinematogràfic. “M’agrada escriure com si es tractés d’una pel·lícula, fer imatges mentals.”

L’escriptora precisa: “Quan em vaig imaginar la novel·la, vaig buscar dos aspectes àlgids en la història de la ciutat que incidissin directament en el meu relat. Un va ser l’epidèmia de la pesta negra i l’altra l’assalt al call jueu del 1391. Però resulta que en el temps de l’atac al call no hi havia pesta a Barcelona i aleshores vaig traslladar els personatges a Lleida, on sí que hi havia una epidèmia.”

I és definitiva en quant el poder de Barcelona com a escenari per a una novel·la històrica: “Tenim una ciutat plena de racons històrics que continuen al seu lloc des de fa sis-cents anys. Els meus pares tenien una botiga al barri Gòtic i m’hi he passat mitja vida. Els meus carrers són aquests, amb els pixats, les pudors, la prostitució… És el meu barri i me l’estimo.”