“Tots som el nen”

Josep Playà Montaner

“La història està escrita en primera persona i, per això, el nen protagonista no té nom perquè tots som el nen, tots hem actuat com el nen. És un nen universal amb el qual ens identifiquem.”

Miquel Martín aborda una de les qüestions cabdals de la seva novel·la La drecera en una nova edició del Club de Lectura que Òmnium Eixample va organitzar a la llibreria Documenta de Barcelona.

“La drecera és un llibre aparentment senzill perquè el protagonitza un nen, però la veritat és que al darrere hi ha hagut una feinada que déu n’hi do. Perquè quan escrivia tenia la tendència que l’escriptor passés per davant del nen i, és clar, això no podia passar perquè calia explicar-ho tot des de l’òptica del nen, no de la meva. A més a més, no podem oblidar que la novel·la passa en tres anys i el nen evoluciona. Al començament, el protagonista s’enlluerna amb els rics, els amos de la finca on treballen els seus pares, i al final el seu gran amic és el Pitu, el masover d’una finca veïna.”

El llibre està format per un seguit d’escenes i d’estampes del dia a dia, en aparença anodines, que viu el narrador i que ens permeten seguir la seva evolució de la infantesa a l’adolescència amb el que tot això comporta: els primers contactes amb la mort, amb el sexe… Diu Martín: “Cada capítol fa drecera cap a una evolució de la vida. El nen comença petit i acaba, al cap de tres anys, amb moltes coses apreses. Jo crec que és un llibre amb valors universals com l’amistat, l’amor, el descobriment del sexe… Per això l’han fet de lectura obligada en algunes escoles. De fet —explica l’autor—, és una novel·la feta de detalls. Curta, però molt detallista. Inventada, és clar, però l’ambient i la gent que hi surten són els meus.” No podem ometre que en Martín i Serra és nascut i resideix a Begur.

“Quan vaig començar a escriure La drecera, —explica Martín i Serra— en Pitu era un personatge secundari però, a mida que avançava, em va anar creixent fins a convertir-se en l’últim representant d’una manera de viure, fins que, quan aquesta s’acaba, se suïcida perquè no veu altra sortida. Però aquest final traumàtic també va en consonància amb els valors que li han ensenyat la vida al camp: abans de penjar-se, en Pitu muny les vaques i es treu els esclops.”

Els fils que componen les històries del narrador progressen lluny dels avatars de la història, fins al punt que només se sap l’època de l’argument gràcies a les referències que es fan als jugadors del Barça d’aleshores: la novel·la acaba quan s’acaba de fitxar Maradona. De fet, la història important de debò per al nen té un inici una nit d’agost “que no parava de donar voltes i els llençols se m’arrapaven a la pell, i vaig començar a tocar-me i em va agradar molt. I mentre em tocava vaig començar a pensar en la Nelly i encara em va agradar més”. I també quan el pagès que admira, en Pitu, acaba sent expulsat d’una terra treballada durant generacions i, en comptes d’ingressar en un geriàtric, s’estima més suïcidar-se. La història que ens importa és, doncs, la suma de tot plegat, de totes aquests vivències que es van afegint en el camí de créixer cap a l’aprenentatge. 

En resum, una magnífica història per a una magnífica narració, en la qual participen diverses paraules empordaneses que enriqueixen el llibre. I en aquest sentit Martín i Serra agraeix la col·laboració de la seva mare per trobar aquestes paraules: cori-mori, rentells, etc.

I una notícia per acabar que ens desvela el novel·lista: “Ara escric una cosa completament diferent. Em van proposar fer una biografia de Tom Sharpe que, des del 1995 fins a la seva mort, el 2013, va viure a Llafranc, i m’ha fascinat llegir tots els documents que es conserven. L’escric com una novel·la.”

Si et vas perdre la sessió del club de lectura, pots veure-la al canal de YouTube d’Òmnium Eixample.