Superació i traïció

Josep Playà Montaner

Imaginem que hem heretat disset pianos amb l’encàrrec del difunt, a qui hem estimat molt, de “no malvendre’ls”. Aquest és el punt de partida de Disset pianos, la novel·la de Ramon Solsona que el propi autor va presentar a la darrera edició de la temporada del club de lectura d’Òmnium Eixample. Una història de superació i també de traïció, o forta sotragada, protagonitzada per la Mei, i que ha permès a l’autor confegir un retrat femení d’excel·lent volada.

La novel·la s’estructura en dues parts ben diferenciades. A la primera, veiem la protagonista en un entorn que ella troba que és de conte de fades i en la segona descobreix la cara fosca del conte. “Cada una d’elles hauria pogut formar una novel·la. El fet és que les dues parts s’autojustifiquen i, també, cada una justifica l’altre”, explica l’autor Al final, l’epíleg ens permet una alenada d’optimisme que ens deixa un bon regust de boca.

Com explica Ramon Solsona, la “música ens ajuda a viure i necessitem tant la música com els llibres. En la novel·la hi ha pianos que, normalment, s’associen amb la música clàssica, però d’aquesta gairebé no n’hi ha. En canvi hi ha lletra, que és el que ens interessa.” Efectivament, en tota la història cal afegir-hi un poemari que porta per títol Cartes d’amor a un piano robat, obra apòcrifa d’un imaginari poeta romanès a qui van robar (confiscar) el piano, a més de la casa, els mobles i la dignitat. Cadascun dels capítols del llibre acaben amb un dels poemes que són amb un tipus de lletra com el de les màquines d’escriure d’abans, de manera que suggereix que es tracta de mecanoscrits mig clandestins trobats en un calaix.

Tornant al referent musical, al contrari del que es podria pensar, a la protagonista no li agrada ni interessa la música de grans noms del piano com Chopin, Rakhmàninov, Beethoven, Xostakòvitx, Ravel o Prokófiev. Més aviat, inicialment hi mostra un rebuig indiferent i després, una clara aversió. La seva música és la de Bruce Springsteen, Diana Krall, Nina Simone, George Harrison, Alanis Morisette, Peyroux, Peter, Paul & Mary i un llarguíssim etcètera. És a punt de fer els seixanta anys i això vol dir que el primer concert del Boss —a l’abril de 1981— la va atrapar amb 19 anys. També és de la primera generació que fa anar l’anglès amb tota naturalitat, que es permet verbalitzar que no vol tenir fills i que vol decidir i resoldre tota sola la venda dels seus pianos.

Les passejades pel massís de Montserrat per tranquil·litzar-se i escampar la boira, les lletres i músiques de la banda sonora de la vida de la Mei tenen una presència constant. Si realment es tractés d’una sèrie de televisió el Come on, rise up! de Springsteen seria el fons dels crèdits i imatges inicials.

Solsona explica la gènesi del llibre: “Parteix d’una història real que em va arribar a través d’una amistat de la meva dona. Tota la informació l’obtenia a través d’aquesta persona —que va ser present en la trobada i de la qual només revelaré que es diu Isabel. En aquest sentit, el Sergiu és una persona que ha existit, com l’advocada del costat, la iaieta, els músics… Ella m’explicava que havia trobat gent que, sense conèixer-la, li van oferir ajuda i escalf”.

Un cop venuts tots els instruments restaurats pel Péter, la Mei voldrà tancar el cercle i fer un viatge fins als orígens del seu home a Bucarest, conèixer la mare, la germana, l’entorn… En definitiva, el passat de Péter. Però aquí vindran els problemes quan aparegui la realitat de la fosca vida anterior del seu home, d’un Petru absolutament desconegut per ella. I la Mei viurà com una traïció, com una bufetada, aquest aspecte desconegut del qual ell mai va parlar-li. En aquesta part, el context és la Romania del Conducător Ceaușescu, de la Securitate, de la pervivència de tot l’aparell repressor després de la mort del dictador.

De fet, a més de la molt ben dibuixada protagonista, al llibre hi apareixen una llarga llista de personatges, tant a Barcelona com a Bucarest, igualment molt ben caracteritzats. Fins i tot hi ha, a totes dues ciutats, un grup d’homes (ens els imaginem jubilats) que són espectadors privilegiats de tot el que passa, que comenten i intervenen a l’obra a la manera del cor del teatre grec, i que serveixen de descans, per abaixar el to dramàtic i, fins i tot, per riure una mica.
Al final del llibre hi ha uns “agraïments” que van més enllà de les habituals referències de l’estil de “aquells o aquelles sense els quals aquest llibre no hauria estat possible”. És aquí on Solsona ens ensenya les cartes i ens explica la gènesi d’aquest llibre peculiar i de la seva gènesi a través de la Isabel, el quilòmetre zero de tot plegat.

Pots veure el vídeo d’aquesta sessió del club de lectura al nostre canal de YouTube.

Imatges del club de lectura de juny amb Ramon Solsona