Tornem a ser els quaranta de sempre que hem assistit a la recta final d’aquest taller tan interessant. L’onze de maig vam fer la renaixença i el neoclàssic, la fi de l’antic règim.

El primer de tot va ser comprendre que, ara, nosaltres som els hereus del segle XIX. Amb la Revolució Francesa va venir la invasió napoleònica i, és clar, s’ha parlat del Timbaler del Bruc, personatge llegendari que va fer fugir l’exèrcit francès.

Us explicarem una llegenda del nostre barri, al carrer de les ànimes. A la nit de Sant Joan se senten els udols de dues ànimes que es van ganivetejar per l’amor d’una dama, la sabíeu?

Es va explicar com va començar la industrialització. Fent puntes de coixí i teixits, una petita aportació de capital i règim cooperatiu, es munten les fàbriques a la vora dels rius i es formen les colònies per tal que la gent pugui viure on treballa. A les colònies sempre hi ha la fàbrica, les cases dels treballadors, l’església, l’escola i l’economat. És un sistema d’explotació amb una cara molt amable. Les colònies són un model únic, només exiteix a Catalunya.

Tot seguit vam comentar una sèrie de personatges rellevants del segle XIX, des de poetes fins a  escriptors, metges, polítics, arquitectes, lingüistes… Va ser una llista molt llarga en la qual vull destacar la presència de dues dones, Víctor Català (Caterina Albert), que va escriure l’obra mestra Solitud, amb pseudònim, ja que amb nom de dona no la volien publicar, i Carme Karr i Alfonsetti, una gran lluitadora pel sufragi femení. Després d’escoltar tots els personatges i el que havien fet, vam fer un examen. En petits grups vam haver d’aparellar el personatge i la idea o l’obra que havia fet. Haig de dir que tots van passar l’examen amb nota alta.

Com a cloenda es va recitar el Cant espiritual de Joan Maragall i el Canigó de mossèn Cinto Verdaguer, com a petita mostra de grans obres fetes al segle XIX. Com sempre, la classe ha estat genial!!!

I dissabte 28 continuem la lliçó fent la ruta al carrer on veurem modernisme a dojo.

La nostra primera parada va ser l’església de Sant Agustí, construïda entre el 1728 i el 1750, una de les poques esglésies del Raval, d’estil neoclàssic. Ens va fer notar que el nostre neoclàssic no arribarà mai a ser tan maco com el nostre gòtic.

Continuem la ruta fins a arribar a l’antic hospital de la Santa Creu. Us direm que la portalada és renaixentista i un tros de la façana barroca, es barregen els estils. Al pati veiem la reixa de la farmàcia de l’hospital, de ferro forjat, amb un espai a sota per poder recollir els medicaments. L’hospital de la Santa Creu va ser durant cinc-cents anys l’únic hospital general a Barcelona que a més donava servei a tota la província, i va ser un referent nacional; la seva història és la pròpia història de la ciutat. Des dels seus orígens va acollir l’ensenyament de la medicina i quasi tots els grans metges catalans de prestigi es van formar a les seves instal·lacions. Al mig del pati hi ha la creu barroca en un templet. Diu la llegenda que en aquest lloc es rendia culte a la deessa Floralica. Més enllà hi ha la Reial Acadèmia de Medicina, de façana neoclàssica, que va ser la primera escola de Medicina on els alumnes podien assistir mirant des de l’aula les operacions i necròpsies.

Continuem el recorregut i arribem al Palau de la Virreina, d’estil barroc francès. Aquesta virreina era la dona del virrei Amat, virrei del Perú que n’encarrega la construcció però que no el veurà acabat, ja que va morir en el viatge de tornada a Barcelona.

Passem pel mercat de la Boqueria on ens explica diverses versions sobre l’origen d’aquest nom, i al carrer de la Boqueria entrem a l’hotel Petit Palace. Aquesta era la casa particular d’Ignacio de Puig, on hi ha un jardí elevat, al nivell del pis principal. Aquesta era una moda estesa a finals del renaixement, al segle XVIII. Sentim el cant dels ocells. Hi ha una gran quietud al bell mig de la Rambla.

Caminant per la Via Laietana fem parada per admirar l’edifici de gremi dels velers de seda d’estil barroc i l’edifici modernista de La Caixa. Ens explica que el modernisme neix quan ja s’acaba tota l’arquitectura neoclàssica. Hi ha modernisme a tot el territori, la burgesia agrícola i industrial fa que es construeixin edificis modernistes preciosos a molts indrets, ens convida a veure l’arquitectura modernista dels cellers sobretot a Tarragona, val molt la pena.
Finalment arribem al Palau de la Música de Lluís Domènech i Montaner. El modernisme, avui en dia tan valorat, en la seva època no es valorava gens, es van enderrocar dotzenes de façanes, locals i botigues. És una llàstima que no en puguem gaudir admirant-les.

Ens ha explicat les dues classes de cors musicals, el d’en Claver, més d’esquerres, i l’Orfeó Català, més de dretes, que van tenir un passat musical increïble. El Liceu està en el tercer lloc d’Europa.

Tornem a agafar el metro per arribar a la nostra destinació final, l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, construït el 1929. Hem començat per l’antic hospital (1401) i hem acabat admirant la meravella d’aquesta arquitectura modernista també obra de Domènech i Montaner. Aquest hospital es va construir fora de la concentració urbana, en una zona alta, més sana, i va substituir l’antic hospital. L’obra va ser finançada per Pau Gil. Al centre també podem contemplar la mateixa creu, aquesta ja del segle XX.

Com a curiositat, s’ha fet una explicació extensa del que eren les germandats. Com que no hi havia seguritat social, es van crear les germandats, que et pagaven el sou sencer o una part si estaves malalt, i també anaven a les cases per ajudar en allò que et calgués: netejar, fer el dinar, comprar… També es feien càrrec de l’enterrament. Una germandat important era l’Aliança, present a moltes ciutats de Catalunya.

Com podeu haver comprovat llegint tot això, ha estat una ruta molt intensa i constructiva. Es respira una mica de tristor perquè sabem que només ens queda una sessió per acabar aquest interessant taller d’història.

Enllaç a la galeria d’imatges del Facebook