El títol podria semblar contradictori: si alguna llengua està a l’abast dels habitants d’Islàndia és l’islandès, dels de Portugal, el portuguès, dels del cantó alemany de Suïssa és el suís-alemany, etc. Les circumstàncies històriques i socials de Catalunya han fet que no sempre el català estigui a l’abast dels qui habiten Catalunya.

Quan Òmnium Cultural va obrir la delegació de Mataró, ara fa 50 anys, la major part dels mataronins, tot i que parlaven català sense problemes (almenys en la intimitat), no el sabien escriure. Feia tres anys que la ciutat havia celebrat el centenari de Pompeu Fabra i l’interès per la llengua catalana havia anat en augment. Era l’hora, doncs, des de la flamant delegació d’Òmnium, de començar a formar professorat que pogués impartir classes de català i, sobretot, de posar a l’abast del ciutadà el coneixement de la seva llengua. Per això, acabada d’inaugurar la seu el gener del 1971, les primeres classes van ser de formació del professorat. I, l’estiu del 1971, el primer curs d’estiu adreçat a escolars.

El curset durava tot el mes d’agost i es feia en un entorn que ja predisposava a la meravella. La Caixa d’Estalvis Laietana, tan arrelada llavors a la ciutat que la va veure néixer, va posar a disposició de la nova entitat la casa Coll i Regàs, obra monumental de l’arquitecte modernista mataroní Josep Puig i Cadafalch. El curs valia 25 pessetes i, si l’alumne anava a totes les classes, en acabar el mes, se li retornaven les 25 pessetes i li regalaven un llibre. Les persones que s’hi van presentar estaven escolaritzades en castellà; miraven l’única televisió possible, en castellà; consideraven com a pròpia la literatura de Jorge Manrique o Antonio Machado; els rius del seu país eren el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana, el Guadalquivir i l’Ebro, i la història del seu país era la de Don Pelayo i els Reis Catòlics. El canvi d’any es feia al ritme de les campanades de la Puerta del Sol i les flors tenien tallo. Aquell agost del 1971, un professor entusiasta i engrescador anomenat Frederic Larreula va posar les coses a lloc. El català que es parlava a casa era una llengua mil·lenària, amb una història no sempre de derrota, que es podia analitzar sintàcticament, com la llengua que s’ensenyava a l’escola. Ausiàs March, Joanot Martorell, Jacint Verdaguer, Joan Maragall o Joan Salvat-Papasseit eren autors d’una sòlida obra que havien escrit en la nostra llengua. La nostra terra era regada pel Ter, el Fluvià o el Llobregat, que desembocaven al Mare Nostrum. I la nostra història començava amb Guifré el Pelós i quasi s’havia acabat amb la Guerra de Successió, però hi havia hagut la Renaixença i el Modernisme i…. Les classes del senyor Larreula ens van descobrir, doncs, la llengua, la literatura i la història tan sovint dissortada del nostre país. A final de mes, les 25 pessetes van ser retornades i el llibre regalat va ser El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines. Perquè quedessin les coses clares. L’agost següent, després de l’assistència a les classes, que acabaven essent gratuïtes, el llibre obsequiat va ser la biografia essencial de Pompeu Fabra, d’Artur Bladé i Desumvila. 

L’objectiu d’aquestes classes era, a més d’aprendre la correcta escriptura de la nostra llengua, formar prou professorat perquè el coneixement de la llengua catalana es pogués anar escampant com una taca d’oli. Així, a més a les classes a la seu d’Òmnium, a partir del curs 1975-1976, amb el suport de l’Ajuntament de Mataró, es van començar a impartir classes de català a les escoles públiques i privades que ho havien sol·licitat. La matèria constava de dues hores de classe setmanals dins l’horari escolar, però no comptava per al currículum.

Amb la recuperació de la Generalitat, la llengua catalana va arribar a tots els nivells d’ensenyament. Amb el català com una matèria més del currículum, i llengua vehicular de l’ensenyament, i la creació dels Centres de Normalització Lingüística, les classes de català a Òmnium eren cada cop menys necessàries. 

Avui la realitat és força diferent: l’escolarització a Catalunya és oficialment en català, però la llengua del pati, la de bona part de l’oci, de la majoria de canals de televisió, la del cinema, etc. és la llengua castellana, la qual cosa fa que Òmnium hagi de continuar vetllant perquè la llengua del país sigui accessible a tothom qui viu en aquest país. Aquest és el sentit, per exemple, del programa de Voluntariat lingüístic: posar en contacte un expert i un aprenent, que no necessàriament és sempre un nouvingut; de vegades és algú que coneix la llengua però que no troba ocasions ni espais per practicar-la. L’objectiu, a més de parlar en català, és anar a comprar, o prendre un cafè, o assistir a activitats diverses… És a dir: viure amb naturalitat en català a Catalunya.

Com deuen fer en danès els qui viuen a Dinamarca o en alemany els qui viuen a Alemanya.

M. Roser Trilla i Prujà

Alumna de Frederic Larreula, l’estiu del 1971