Doble Zero

Com un gat amb la panxa oberta
que s’arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tant se val.
El gran arquitecte de l’univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
“No creies el que et deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l’ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: Està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat”. Tant se val.
El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrents cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l’afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
“La imatge és la realitat del món invisible.”
També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.
L’únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
-els gats vells mai no envien cartes-,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d’un gat tronat i ferit del carrer?

David Castillo va néixer a Barcelona el 1961. És periodista, crític, novel·lista i poeta. Des de la seva joventut ha estat un activista cultural incansable i ha aplegat tot un ventall de grups alternatius amb els quals ha organitzat i dirigit festivals poètics, a més de treballar també amb músics de jazz i de rock. Dirigeix el suplement cultural de l’Avui des de 1989. Per la seva activitat periodística, ha obtingut diferents premis, entre ells quatre Atlàntida, el del 2005 al millor articulista en llengua catalana.

Ha publicat tres antologies, una biografia de Bob Dylan, la novel·la en vers El llibre dels mals catalans (2010) i tres novel·les, editades per Proa: El cel de l’infern (premi Crexells a la millor novel·la catalana del 1999), No miris enrere (premi Sant Jordi del 2001), El mar de la tranquil·litat (2010) i Barcelona no existeix (2014). Les dues primeres han estat traduïdes al castellà per Anagrama i se n’han fet versions a diferents llengües. La seva obra poètica inclou La muntanya russa (Pagès, 1992), Tenebra (Proa, 1994), Game Over (premi Carles Riba, Proa, 1997), El pont de Mühlberg (Proa, 2000), Seguint l’huracà (Arola, 2001), Menta (La Garua, 2005), Downtown (Icària, 2006), Esquena nua (Proa, 2006) i Doble zero (Proa, 2011). També té dues antologies bilingües en català i castellà, Bandera negra (Sial) i En tierra de nadie (Ajuntament de Màlaga).

Va ser professor durant cinc anys de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha dirigit diferents cicles poètics i jornades de reflexió cultural, entre ells la Setmana de Poesia de Barcelona.