Tics poètics: “Cant espiritual”, de Josep Palau i Fabre

Actualitat

Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,

que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a

creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i

m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu

que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un

son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia

d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la

vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de

mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma

d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany

d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis

mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot

el meu ésser pugui dir-te: Ets.

Josep Palau i Fabre, va néixer el 1917 i va morir el 2008 a Barcelona. Va ser un dels representants de la generació que inclou Joan Brossa i Joan Perucho. La poesia era el seu treball principal tot i que era un escriptor i activista cultural. En acabar la Guerra Civil (1936-1939), es va involucrar profundament en la recuperació de la cultura i literatura catalanes: va ser el creador i editor de la revista Poesia i contribuí a la revista Ariel. El 1945, se’n va anar a París amb una beca del govern francès i va viure-hi setze anys. Durant aquest temps a París, va estar en contacte amb Antonin Artaud, Octavio Paz i Pablo Picasso. També era dramaturg, escriptor de ficció, assaig i traductor del francès al català. Era considerat un dels millors experts en Picasso a nivell mundial.