Soc vertical (‘I am Vertical’)

Però m’estimaria més ser horitzontal.

No soc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m’esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

 

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n’adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m’hi a la perfecció

–els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran

temps per a mi.

Sylvia Plath va néixer a Boston el 1932 i va morir a Londres el 1963. Només tenia 31 anys quan es va suïcidar. Els seus poemes exploren l’angoixa i els conflictes de l’autora, la pròpia visió de si mateixa i la fascinació pel suïcidi. La major part de la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló, que d’ella va dir: “Crec que els poemes de Plath tenen una força i un estil basat en el ritme intern i el significat profund de les paraules, i en les meves traduccions he intentat de ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal), i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers a vers, basant-me en el significat intrínsec i en el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan importants en la poesia. I perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per ser dita en veu alta”.