Una relació especial

Actualitat

Tina Vallés presenta el seu nom llibre, La memòria de l’arbre, en el col·loqui organitzat pel Club de Lectura d’Òmnium Eixample

Amb la presència de l’escriptora Tina Vallès a la llibreria Documenta, el Club de Lectura d’Òmnium Cultural rebia una alenada literària d’aire fresc que tapava, en certa manera, els set mesos llargs i ominosos que han conduït la política catalana a una situació límit amb empresonaments (entre els quals el del nostre president, Jordi Cuixart) i exilis marcats per les denúncies d’arbitrarietat. Però, durant més d’una hora, els assistents van poder oblidar aquesta situació i disfrutar amb un diàleg directe, molt llarg i enriquidor, amb l’autora de La memòria de l’arbre, la seva segona novel·la i centre del debat. Un llibre de sentiments, plàcid, que dosifica els pics narratius d’una manera natural, sense estridències.

“Vilaverd -explica l’autora sobre la població protagonista del llibre- és el poble del meu pare, a la Conca de Barberà a uns cinc quilòmetres de Montblanc. I tot i que va anar perdent habitants durant anys, ara experimenta una certa recuperació i en trobem uns 500. Arran la novel·la, estic coneixent gent que viu a Vilaverd i també altre que ja no hi viu però que s’ha encuriosit amb el llibre.”

I continua Vallès: “La història de la relació entre un avi, afectat d’una malaltia incurable, i del seu nét era fàcil que caigués en la carrincloneria i no va ser fàcil evitar-la. Quan vaig publicar la novel·la fa un any i mig, un crític em va dir ‘És que tots són bons!’ Em sembla que això no és ben bé així. Faig trampa, perquè només ensenyo una cara dels protagonistes, la que m’interessa. I no sé si l’altra cara és tan bona…” De tota manera, al llarg del llibre el pare és qui recorda al Jan que encara és un nen i, al final, quan el Jan marxa uns dies a casa del seu amic Moisès “ho faig com una preparació per tornar i afrontar la mort de l’avi. El deixo que agafi forces,  recapituli i assimili el que ja ha entès.”

Responent a una pregunta sobre la facilitat de posar-se en la pell d’un nen de 10 anys, Tina Vallès explica: “Jo vaig ser una nena i sé el que sentia en aquella edat. Em va ser relativament fàcil repensar aquelles experiències.”

I el part del llibre, més de tres anys, no va ser fàcil. “Vaig començar a escriure tot seguit -sense l’actual estructuració en mini capítols- i en tercera persona, però em vaig adonar que me n’anava cap a un drama. Vaig començar de nou i vaig introduir la meva experiència del gènere curt. Com a lectora em molesta molt llegir 400 pàgines, perquè sovint penso que el mateix s’hauria pogut explicar en 200.” I continua: “En el Joan -l’avi- vaig ficar moltes coses dels meus dos avis. Fins i tot un d’ells era rellotger! L’última etapa va ser introduir-hi el desmai com el fil conductor de la història, i com que al llarg del llibre els arbres tenien un protagonisme important, vaig canviar el primer títol de La memòria de l’avi pel de La memòria de l’arbre.” Pel que fa l’estructuració en mini capítols ho té clar: “Creia que era important que, entre un capítol i l’altre, el lector pogués pensar-hi. D’aquí la importància dels blancs.”

Però en Jan, el nen protagonista, és poc nen, no juga prou, retreuen a l’autora, que es defensa amb contundència:

“Quan escrius una novel·la, no et diuen res dels adults que hi surten i tot s’hi val, pots fer el que vulguis amb ells. Però amb els nens es volen versemblances reals, i a més només m’interessa la relació del nen amb l’avi. La resta es dóna per entès. És un personatge literari, no volia fer la història sociològica d’un nen, que és l’eina per explicar la novel·la. És el meu recurs.”

“És un llibre molt mesurat que vaig pensar ja el 2013. L’he polit, l’he mesurat en les paraules. I potser per això pot semblar poètic.” És la resposta a la coincidència força general que no és habitual o no és moda que les històries siguin plàcides. I això és un altre punt a favor.

Justifica Vallès la lentitud en escriure: “La meva feina principal, per poder viure, és traduir i corregir el que fan els altres i, per tant, només puc escriure a estones. I per aquest motiu tardo entre una obra i una altra.” I explica: “Quan era adolescent no sabia que em dedicaria a escriure. Ara, [fa una boutade i riu] tampoc. En aquell temps el que més m’agradava era llegir.”

L’escriptora agraeix els inputs que rep dels clubs de lectura: “M’aporten moltes coses. Escric perquè m’agrada explicar històries a la gent. I els clubs de lectura m’ajuden a veure totes les lectures que es poden fer del llibre.” I també mostra la seva sorpresa de com el llibre arriba als nois i noies de 12 a 14 anys en les seves xerrades als instituts.

Crònica de Josep Playà Montaner

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de permetre't la navegació amb característiques predefinides, el seguiment i anàlisi del teu comportament i la gestió d'espais publicitaris. L'accés i ús del web implica la teva acceptació. Per a més informació, pots accedir a la nostra Política de cookies.