[14/10/2004] ‘Hem de continuar burxant’, va remarcar Lluís-Anton Baulenas a Can Casacuberta, el dimecres, 13 d’octubre, convidat per Òmnium Cultual de Badalona, en l’acte que tancava l’edició 2004 del Correllengua. Baulenas, guanyador del permi Sant Jordi l’any 1994 i el 1996 i autor de l’assaig ‘El català no morirà’ (Edicions 62), va fer un repàs a l’escenari lingüístic del nostre país, on va saber combinar una àcida lucidesa amb propostes concretes i ben constructives. L’autor va subratllar que ‘ens trobem en un moment crucial’ i que ‘cal no adormir-nos amb el tripartit’. ‘El català es troba ara a Catalunya, com malauradament  ja s’hi ha trobat al País Valencià o a Andorra, a punt d’entrar en l’estadi de la invisibilitat’. Per evitar aquest perill, que portaria a la desaparició de la llengua en una generació, calen accions decidides com les que, va recordar, es van prendre fa uns anys amb la posada en marxa de la immersió lingüística o amb la definició del model, ‘normal i competitiu’, de Televisió de Catalunya. Baulenas va reflexionar amb plantejaments molt interessants sobre la nova immigració -‘no és la culpable que no hi hagi les cartes en català, el responsable moltes vegades és l’amo de l’establiment… moltes vegades ben català’- o el paper de la societat civil -‘per sort, sempre hi haurà entitats que faran adonar als polítics de quines són les prioritats’-.

Xavi Giró, de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), va dirigir unes paraules al públic, ja que la xerrada de Baulenas tancava el Correllengua 2004. Giró va repassar les activitats d’aquest any -xerrada amb Softcatalà, convocada per Vilaweb, els Jocs de Llengua, el pregó, el sopar i el concert, el passi de la pel·lícula Nemo en català…-  i va agrair el suport als col·laboradors. En el cas de la xerrada de Baulenes, eren la Institució de les Lletres Catalanes i la Biblioteca de Can Casacuberta.

Oriol Lladó, president d’Òmnium Cultural de Badalona, va afirmar, en una breu presentació, que el Correllengua i l’obra de Baulenas, compartien que s’apropaven a la situació del català amb l’ànim, no de lamentar-se estèrilment, sinó de construir alternatives sobre la pràctica.