“Els optimistes ho veuen tot de color rosa i els pessimistes ho veuen tot negre. Entre els dos colors, vivim envoltats de misteris, enganys, il·lusions, somnis, esperances, malentesos, enveges, trampes, desitjos…”. Amb aquestes paraules el narrador de Confeti ens avança la motivació que l’ha portat a escriure: demostrar que una gran part de l’existència humana és una pura ficció. Periodista d’espectacles i xafarderies, troba en la figura del músic Xavier Cugat un exemple ideal per descriure fins a quin punt ens enganyem quan volem ser feliços a qualsevol preu.

Nascut l’1 de gener del 1900, predestinat per l’atzar del calendari a fer grans coses, Cugat va dedicar tota la seva vida a ser feliç i famós a través d’allò que li agradava: la música, les caricatures, els viatges, els matrimonis amb dones guapes i joveníssimes, els chihuahues i les orquestres que va fer rodar pel món. De Nova York a Hollywood, de l’Havana a l’hotel Ritz de Barcelona, acompanyant-los al llarg de tot un segle turbulent i fantasiós, llegim les peripècies de dos homes que van ser amics potser per conveniència, en un joc de miralls en què la imaginació conviu amb la voluntat de perdurar. A les festes, brinden i canten sota una pluja de confeti que els torna alegres, però l’endemà al matí se’l troben a la roba, als cabells (o a la perruca), com una penyora de la felicitat perduda. Llavors descobrim que, quan la realitat no s’adapta a la teva biografia, sempre la pots reinventar millorada en una novel·la.