La rècula de disbarats, que retrata una ànima enganyosament ressentida i falsament ferida en el més profund del seu orgull patriòtic (de la pàtria espanyola, naturalment), mereixeria que no li fos dedicada cap mena d’atenció. A aquesta classe de visceralitat prepotent amb què s’expressa el senyor M. I. ja hi estem més o menys acostumats: algú que, des de l’espanyolisme més ranci, fomenta l’anticatalanisme maquillant-lo d’un suposat valencianisme menystingut i agredit que, curiosament, acostuma a expressar-se en castellà. Fins i tot, el fet de veure com algú amb aquestes idees se sent amenaçat podria interpretar-se com un símptoma de bona salut de la llengua. Més d’un, doncs, pot pensar que no caldria dedicar-li ni una ratlla, ni tan sols un pensament. És l’estratègia (coneguda i suada) que segueix un partit polític que en aquella zona no és gens minoritari: fer victimisme des del poder. El més greu del cas, però, i la raó que m’empeny a ‘perdre el temps’ donant tombs a unes paraules que només poden haver nascut de la mala fe, és que el correu prové d’un centre educatiu com a resposta a la tramesa via internet de les bases dels premis Bages Juvenils, i que el senyor M. I., segons he pogut saber, apareix en alguna banda amb el qualificatiu de ‘pedagogo y director de colegio’. Sap greu, és clar, que algú del propi ram s’expressi amb aquesta manca de rigor; però encara en sap més que, per culpa seva, hi haurà una colla de joves (vull pensar que més d’un dels quals amb vel·leitats literàries) que no tindran opció de presentar-se als premis Bages perquè no els arribarà la informació que el senyor M. I. els haurà negat per analfabetisme premeditat.

L’afirmació que he posat com a títol és, mal que ens pugui o no pesar, certa. Què hi farem? Això al senyor M. I. no li ho podem pas rebatre, de moment. És un fet administratiu legalment inqüestionable, en aquest moment. Ara, és clar, si el senyor M. I. està tan convençut de la infal·libilitat de l’ordre administratiu sembla lògic pensar que, encara més, deu respectar les evidències científiques. Aquest bon home no deu pas dubtar, posem per cas, de la forma ovalada del planeta, però en canvi es veu amb cor de qüestionar que tant els seus (i nostres) conciutadans de la ‘comunidad valenciana’ com jo (que, nascut a Alpicat, sovint em fan notar que mantinc encara en el meu parlar molts dels trets del dialecte lleidatà) parlem no tan sols la mateixa llengua sinó també la mateixa variant occidental.

Us hi heu fixat que, a més, com ja he deixat caure més amunt, els suposats defensors del valencià s’expressen sempre, indefectiblement, en castellà. Si com a mínim donessin vida a aquella llengua que diuen protegir mal que fos per vomitar bajanades… A qui vol enganyar, aquest senyor? De qui té por? O bé som nosaltres, els qui l’hem de témer? Diria que, si més no una mica, sí.

Llorenç Capdevila.
Vocal de la junta d’Òmnium Cultural Bages, escriptor i professor d’institut.

Més informació:
Racó Català  
Llagostera.com 
L’Avanç 
Àrea de Normalització Lingüística de l’ajuntament d’Alcúdia